Suposo que va ser per casualitat que dissabte una filla em va fer tornar a veure havent dinat la pel·lícula The Trial of Chicago 7, (El Juicio de los 7 de Chicago en castellà a Netflix), la història de set individus detinguts durant una manifestació en contra de la guerra del Vietnam que van ser jutjats després de ser acusats de conspirar en contra de la seguretat nacional. El seu arrest es va produir a conseqüència d'uns disturbis provocats per la policia i el judici, clarament polític, i va donar lloc a una sèrie de conflictes socials que, al capdavall, van servir d’impuls i aprofundiment de les llibertats i els drets civils. Aquest episodi posa de manifest com els poders reaccionaris utilitzen les lleis i monopolitzen la seva interpretació per perpetuar-se a base de destruir l’adversari.

Inevitablement, la pel·lícula, que en alguns moments fa plorar d’emoció, m’ha fet pensar en la situació d’aquí, d’Espanya i de Catalunya i en les eleccions. Són les primeres eleccions després de la gran repressió de l’Estat, de la sentència a 99 anys de presó als líders independentistes, de la destitució sistemàtica de presidents legítimament elegits, de l’acarnissament judicial amb els presos i dels processaments contra prop de 3.000 represaliats acusats de delictes amb penes pensades per arruïnar-los la vida.

Les eleccions no són per decidir la independència, sinó per saber si la repressió ha triomfat i ha fet desistir els catalans no pas de la independència sinó de defensar la democràcia

I cal dir que durant la campanya, els candidats espanyolistes han estat més sincers. El “passar pàgina del procés” que proposa Salvador Illa i que comparteix amb la resta d’opcions unionistes equival a aplaudir la repressió i acceptar la derrota. No és una crítica, és una descripció. Quan Illa diu que ens hem de “retrobar”, pretén un retrobament amb els presos a la presó i els exiliats sense poder tornar.

Per la seva banda, els candidats independentistes s’han disputat en un absurd campionat a veure qui és més independentista que ningú, quan tothom sap que el que està en joc ara mateix a Catalunya no és la independència, que va per molt llarg, sinó la democràcia. I per un país que no té ni vol tenir exèrcit i deplora la violència, la democràcia és la única via per qualsevol alliberament. A Catalunya els tribunals espanyols prohibeixen sistemàticament l’exercici de drets fonamentals, de llibertat d’expressió, de llibertat d’opinió, de llibertat de premsa, de llibertat de manifestació... sempre i quan els que es manifesten no siguin els policies de Jusapol. Han arribat a prohibir un cartell on posava “Democràcia!” i els han ordenat als periodistes com han de descriure els presos polítics. I el raper Pablo Hasél espera que el truquin de matinada com aquell estudiant que cantava la Maria del Mar.

A la pel·lícula dels 7 de Chicago, surten frases que ens són familiars, els equivalents al “A por ellos!” per part de la policia i “El món ens mira”, que es cridava aquí l’1 d’octubre. I el cert és que si el món mira ni que sigui una mica el resultat de les eleccions a Catalunya només serà per mesurar quin èxit ha tingut la repressió. No només això. En pocs dies el Parlament europeu haurà de decidir sobre el suplicatori al president Puigdemont i els consellers Comín i Ponsatí. Els grups majoritaris potser voldran fer costat als seus homòlegs espanyols, el PP i el PSOE, i aprovar el suplicatori, però la Unió Europea també necessita demostrar que els seu principis fundacionals segueixen vigents i serà més difícil justificar l’acarnissament amb un president que ha estat elegit democràticament sempre que ha estat candidat i exculpat per tribunals belgues i alemanys.

El discurs de la resignació davant la repressió pretén convèncer que en la mesura que els catalans es portin bé i desisteixin de les seves aspiracions, l’Estat deixarà de perseguir-los. Un plantejament que ja va desmentir Rosa Parks, la lluitadora pels drets civils als Estats Units, que deia “Com més cedíem i obeíem, pitjor ens tractaven”. Hi ha prou motius per negar el vot a aquest o a aquell candidat, però com va dir el bisbe i premi Nobel Desmond Tutu: “Si ets neutral en situacions d'injustícia has triat el costat de l'opressor”.