Com avui Jordi Pujol ha fet 90 anys, tots els que ens guanyem la vida escrivint o només parlant de política ens hem posat a fer balanç de la seva obra i de la seva vida fent servir unànimement el tòpic de les llums i les ombres o els clarobscurs, jutjant-lo com si tinguéssim alguna autoritat moral per fer-ho, practicant el cinisme habitual propi de la professió.

Ara, paradoxalment, els seus adversaris de sempre que somiaven cada dia a fer-lo caure són els que més l’enyoren, i, en canvi, els que es van situar en els bons temps del pujolisme el neguen ara tres vegades o les que calguin. Els seus adversaris d’abans que posaven el crit al cel a cada reivindicació que feia Pujol l’enyoren ara perquè Pujol mai va posar en qüestió l’Estat i el fan servir per atacar l’independentisme. En canvi, molts dels que li eren partidaris denigren ara el peix al cove com una pràctica claudicant i s’esquincen les investidures... per la corrupció! Aiiii la corrupció!

El cas és que si Pujol no hagués fet aquella misteriosa declaració autoinculpatòria de tenir uns diners no declarats a Andorra, ara parlaríem només del seu llegat polític. Parlem del seu llegat primer i de la corrupció després.

Pujol va guanyar les eleccions al Parlament de 1980 contra pronòstic perquè tenia un nivell superior als seus adversaris, i consti que els seus adversaris de llavors serien avui venerats com a profetes, atesa la gent que ens pastura. A diferència del que passa d’un temps ençà, els catalans estaven orgullosos del seu president poliglota i viatger. Emparat en aquesta autoritat intel·lectual ens va fer creure que Catalunya tenia molt poder (no sé de què em sona ara això) i en la mesura que la política catalana era quelcom que semblava important, també l’oposició li va comprar la idea, perquè llavors també ells eren importants. D’aquesta manera, els 23 anys de pujolisme van servir per consolidar un marc de referència català i estendre el sentit de pertinença col·lectiu. I en això és obvi que van contribuir la política educativa, l’impuls de TV3 i Catalunya Ràdio i polítiques integradores en l’àmbit sanitari i social.

Sempre s’ha considerat Pujol com un polític de dretes i, de fet, ho és perquè sempre ha estat atlantista i fervent partidari del lliure mercat, però a l’hora de la veritat aplicava polítiques des d’un punt de vista pragmàtic. A Catalunya i a Madrid, la sanitat o l’educació sempre Pujol les va pactar amb les esquerres, mentre que les polítiques laborals i econòmiques les acordava amb les dretes. Encara que sembli mentida, el model sanitari català, amb un centre a cada barri i un hospital a cada comarca tan universalment elogiat i exportat a la resta d’Espanya, va ser programat per metges comunistes i/o d’esquerres com els doctors Ramon Espasa, comunista i primer conseller al Govern Tarradellas, Nolasc Acarín, Josep Laporte, primer conseller de Pujol llavors independent i molt influït pels documents del PSUC, i el seu lloctinent Xavier Trias, que no havia estat comunista però havia militat com a metge a Comissions Obreres i va ser qui val culminar l’obra.

Amb tot, el gran i subtil èxit polític de Pujol va ser imposar de facto una relació bilateral amb l’Estat que no estava prevista a la Constitució. Però això no depenia del Govern de la Generalitat sinó de la força de Convergència i Unió a Madrid. Ni Cambó, ni Macià, ni Companys van aconseguir el mateix. Perquè Cambó només podia pactar amb les dretes i Macià i Companys amb les esquerres. Pujol, en canvi, amb la contribució fonamental de Miquel Roca, va saber situar-se com a comodí de la política espanyola, capaç de garantir estabilitat a canvi d’autogovern primer amb Suárez, després amb González i després amb Aznar. Això és el que s’ha perdut.

Tots sabíem que els partits es finançaven irregularment i per justificar la nostra inhibició ens dèiem a nosaltres mateixos que calia finançar els partits per bé de la democràcia

Pujol sempre va defensar la idea de “nacionalitzar Catalunya”, és a dir, d’enfortir el sentit de pertinença dels catalans, però mai ha estat partidari de la independència ni que la independència s’aconseguís prement un botó. Sempre ho ha trobat estratègicament equivocat, primer perquè Espanya és una idea fortament consolidada al món i perquè l’independentisme català no té aliats.

Malgrat això, els cervells de la guerra bruta de l’Estat contra el procés sobiranista van considerar que acabant amb Pujol el procés s’acabaria. I es van equivocar. La policia patriòtica de Jorge Fernández Díaz va cometre tota mena d’atrocitats per neutralitzar qui potser hauria pogut redreçar la situació. I el gran misteri és per què Jordi Pujol va fer aquella declaració inculpatòria que no ha aclarit i ni ha servit per a res. Ara mateix Jordi Pujol figura com a investigat, però a ell només se li ha pogut atribuir un possible delicte fiscal que segons l’Agència Tributària ha prescrit.

Una altra cosa molt diferent és el finançament de Convergència. Com la resta de partits sense excepció —mal de molts conhorts de bèsties—, Convergència i Unió es va finançar irregularment amb l’aquiescència dels seus dirigents. Dels seus dirigents, dels dirigents dels altres partits i dels periodistes que si no ho sabíem, ho intuíem o miràvem a una altra banda. Recordo un sopar al qual vaig assistir per donar suport a Josep Maria Sala la nit abans del seu ingrés a presó condemnat pel cas Filesa. Va ser un sopar en el qual vam participar periodistes de gairebé tots els diaris de Barcelona i un polític de cada partit. Érem allà expressant la nostra solidaritat amb el dirigent socialista perquè consideràvem injust —i ho continuo considerant— que anés a la presó un home que no s’havia ficat un duro a la butxaca.

Sala era innocent, però l’enginyeria per finançar els partits no ho era gens. Tots sabíem que els partits es finançaven irregularment i per justificar la nostra inhibició ens dèiem a nosaltres mateixos que calia finançar els partits per bé de la democràcia. Al final passa que l’encarregat de recaptar les comissions, com ara Bárcenas, es creu en dret de quedar-se alguna maleta. I és increïble que els que paguen sempre són els mateixos i mai no els passa res. Recordo que el PSC denunciava comissions de Ferrovial per la concessió de l’autopista Terrassa-Manresa; recordo que Ferrovial també figurava com a mecenes de Millet al Palau de la Música. Ara sembla que Ferrovial està a punt de signar un altre escandalós contracte...

González, Aznar, Rajoy han deixat que uns altres s’embrutin les mans, però, a diferència dels seus contemporanis, Pujol havia assumit l’encàrrec fer-nos sentir orgullosos de nosaltres mateixos i ara ja no ho estem.