Tot està per fer i tot és possible d’aquí que es celebrin les properes eleccions catalanes, però no hi ha dubte que assistirem a un nou duel entre les dues principals forces independentistes, Junts per Catalunya i Esquerra Republicana, que tornaran a disputar-se el lideratge del procés sobiranista. Tanmateix, en aquesta ocasió s’enfrontaran dues estratègies ben diferenciades.
El full de ruta d’ERC està prou definit. Es tracta d’aprofitar totes les escletxes que permeti la negociació amb el Govern de Pedro Sánchez per seguir avançant per la via del diàleg. Sembla absolutament decidit a hores d’ara que Pere Aragonès encapçalarà la candidatura després del seu previsible èxit amb l’aprovació dels pressupostos, però tot depèn dels fruits de la negociació amb el PSOE. Sembla difícil però no es pot descartar que d’aquí a l’estiu la reforma del Codi Penal o altres iniciatives redueixin les condemnes dels presos fins al punt que Oriol Junqueras deixi d’estar inhabilitat i pugui recuperar la llibertat i encapçalar la candidatura a la presidència de la Generalitat. No cal fer-se més il·lusions del compte, però de més verdes en maduren. Al cap i a la fi, és obvi que, des del punt de vista del conflicte, Junqueras és el millor interlocutor que pot tenir el Govern espanyol —després de Miquel Iceta— i un nou període de política convencional sense presos polítics segurament seduiria molts electors.
La gran incògnita és com afrontarà les eleccions Junts per Catalunya. Després de la crisi per la retirada de l’acta de diputat al president Torra, JxCat s’ha reprimit les ànsies de trencament i ha accedit a fer el que més desitjaven els seus aliats/rivals, primer perquè no estaven disposats a passar com els boicotejadors dels pressupostos, però també perquè necessiten temps per endreçar-se internament. Amb tot, el que tothom té clar és que Junts per Catalunya només pot aspirar a la victòria si juga fort amb la seva carta guanyadora, com és que Carles Puigdemont encapçali la candidatura. Fins ara Puigdemont ha guanyat sempre que s’ha sotmès al veredicte de les urnes.
A JxCat guanya terreny la fòrmula d’un president de la República en el front exterior exercint des de l’exili i un cap de Govern que exerceixi com a primer ministre assumint plenament la governança a l’interior
Tanmateix també és cert que Puigdemont pot encapçalar la candidatura de JXCat però sabent tothom que ni aconseguint la majoria absoluta —és un dir— no podria prendre possessió del càrrec, perquè si torna de l’exili, acabaria immediatament engarjolat. Durant la campanya caldria explicar molt bé els arguments.
Ja fa temps que l’entorn de Puigdemont i la cúpula de JxCat li dona voltes i, de moment, dues idees complementàries guanyen terreny. Primera, que Puigdemont ha de liderar la candidatura sí o sí i, segona però no menys important, que hi ha d’haver un candidat o candidata potent per a president de la Generalitat que no ha de ser en cap cas vicari de Puigdemont. Al contrari, ha de ser i exercir com a cap de l’Executiu amb tots els ets i uts i assumir i portar a terme un programa de Govern que tingui en compte les necessitats immediates de la gent, amb polítiques específiques socials, econòmiques, culturals i territorials.
I aquest esquema porta inexorablement a un repartiment de papers, tal com es fa sense anar més lluny a França, Alemanya o Itàlia. Ras i curt, Puigdemont no es presentarà com a candidat a la presidència de la Generalitat sinó com a candidat a president de la República, formant tàndem amb un candidat o candidata a cap de Govern o primer ministre. Sense haver de renunciar al seu escó al Parlament Europeu, Puigdemont exerciria com a president de la República catalana —òbviament a l’exili amb seu a Brussel·les— però no pas com una figura simbòlica, sinó permanentment activa, mantenint la posició i assumint principalment la defensa de la causa a l’exterior. El cap de Govern, el president de la Generalitat, assumiria la gestió del Govern i els reptes de la política interior i l’administració.
Acabem com al principi amb el crit del poeta. Tot està per fer i tot és possible, però hi haurà dues estratègies prou diferenciades, el debat serà intens i els votants independentistes hauran de resoldre el dilema.