De les intervencions en el míting de la Festa de la Rosa a Gavà es pot despendre que l’estratègia que el PSOE imposa ara al PSC de cara als comicis del 10 de novembre consisteix a rivalitzar amb Ciutadans amb un discurs bel·ligerant contra el sobiranisme, carregat d’amenaces com la d’aplicar l’article 155 de la Constitució per suprimir un altre cop l’autonomia.

Pedro Sánchez va deixar clar que no li tremolaran les cames i que, tot i que està en funcions, aplicarà l’article 155 en el cas que el Govern de Quim Torra “vulneri l’Estatut”. És a dir, que el càstig per vulnerar l’Estatut per excés seria suspendre l’Estatut sencer, deixar-lo a zero d’autogovern, equació molt significativa de la interpretació que es fa de la Constitució espanyola quan diu que “garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades”.

Sol passar que les direccions dels partits d’àmbit espanyol elaboren les seves estratègies en clau podríem dir madrilenya, perquè no té en compte les realitats diverses arreu d’Espanya i el que es considera com un discurs guanyador al Círculo de Bellas Artes pot sonar molt desagradablement a l’Hospitalet de Llobregat.

Resulta fins a cert punt lògic que els socialistes espanyols pretenguin recuperar vot espanyolista de Ciutadans a la resta d’Espanya, però aquesta determinació tàctica planteja enormes riscos a Catalunya i, segons com evolucionin els esdeveniments, podria portar Pedro Sánchez a la perdició. Perquè certament Ciutadans ha menjat molt de terreny al PSOE, però a Catalunya els vots socialistes que van canviar de bàndol no se’n van anar tots a Ciutadans, ni de bon tros, també a Esquerra Republicana i a En Comú Podem.

Paradoxalment, el PSOE necessita per poder governar una victòria espatarrant del PSC a Catalunya, és una constant de la història electoral d’Espanya i sorprenentment no para de posar-li bastons a les rodes

Si anem als fets objectius, el PSC pateix més electoralment parlant quan creix més la tensió pel conflicte català. Un exemple són les eleccions al Parlament del 21 de desembre, moment àlgid del procés, quan els socialistes catalans, després de donar suport al 155, cauen fins a esdevenir la quarta força política. Llavors sí que Ciutadans li va prendre la bandera. Però allò va ser una conjunció astral tan determinada que no ha tingut continuïtat. En les darreres generals, quan Sánchez prometia diàleg amb Catalunya i frenar el bloc de la dreta, Ciutadans va caure en picat fins a la cinquena posició i el PSC va reviscolar fregant el milió de vots.

Ara vindrà la sentència del Suprem contra els líders independentistes, hi haurà resposta ciutadana i el clima de tensió propiciarà els discursos més abrandats, així que des d’un punt de vista espanyolista Ciutadans tornarà a trobar-se en el terreny que li és més propici i en el que el PSC es troba més incòmode. Des d’aquest punt de vista, l’estadística demostra que quan el PSC s’incorpora al bloc del 155, com sembla que pretén ara Pedro Sánchez, és quan obté els seus pitjors resultats. És lògic. Si 8 de cada 10 catalans consideren una injustícia que els líders independentistes siguin empresonats, vol dir que la immensa majoria de votants del PSC rebutja la política del “a por ellos” (i de pas qualsevol pacte amb la dreta). Consti que els líders del PSC tot això ho saben. Sense anar més lluny, Núria Marín ho podia haver dit més alt però no més clar: “Aquí hi ha un problema, un problema polític. I hem de resoldre’l amb política. L’article 155 soluciona aquest problema? No. Es va aplicar al seu moment i no ha resolt el problema de Catalunya”. És el drama etern del PSC, que guanya per mèrits propis i perd per la incapacitat d’un PSOE que ha interioritzat el discurs dels seus adversaris. Paradoxalment, el PSOE necessita per poder governar una victòria espatarrant del PSC a Catalunya, és una constant de la història electoral d’Espanya i sorprenentment no para de posar-li bastons a les rodes.

Elisa Beni
Opinió El camí de l'excés Elisa Beni
Jordi Barbeta
Anàlisi Puigdemont o Puigdemont Jordi Barbeta