La política catalana esdevé cada cop més paradoxal. Ara sembla que la nova direcció de Junts per Catalunya plantejarà el mes que ve a les bases del partit plegar del Govern Aragonés, que és el que més desitja i somia totes les nits el líder d’Esquerra Republicana, Oriol Junqueras. No estic en condicions d’assegurar que la rufianada de la setmana tenia com objectiu acabar de convèncer la militància de Junts perquè fotin el camp d’una vegada del Govern, però els fets i la trajectòria de la direcció republicana convida a sospitar.

ERC sempre havia somiat matar Convergència i ara ja fa temps que l’estratègia republicana persegueix prioritàriament arraconar cada cop més Junts Per Catalunya i monopolitzar tot l’escenari polític, malgrat que sigui per representar un vodevil que fa riure per no plorar, però convençuts que, a la llarga, a la política com a la taula d’en Bernat, qui no hi és no hi és comptat.

Els republicans sempre han mirat els seus competidors amb un cert complex d’inferioritat, no només per raons de rancúnia social —de vegades justificada— sinó perquè en el fons també ells en el seu fur intern els consideren més ben preparats per governar. Per això sorprenen alguns aspectes del recent congrés de JXCat i del contingut de la ponència política que es debatrà el juliol, perquè es percep un decalatge entre els directius elegits, que van de profetes del bon govern, i les tesis revolucionàries del document estratègic. Hi ha hagut gairebé unanimitat entre els comentaristes polítics advertint que amb la victòria de Jordi Turull i el suport que ha rebut gent com ara Jaume Giró torna la Convergència de sempre. Tanmateix, cal dir que mai de la vida el partit que va fundar Jordi Pujol i Soley hauria incorporat en cap ponència una frase com aquesta: “Junts plantejarà a les seves bases la possibilitat de continuar o no al Govern”. Per a Convergència, governar era la seva raó de ser i convindria a Junts aclarir si també és la seva, o no.

L’assemblearisme té molts defensors, però a l’hora de la veritat els mateixos que el defensen aferrissadament fan tota mena de tripijocs per alterar la decisió que no els convé. Tan li fa al PSOE, a l’ANC o a la CUP. Tothom recorda aquell grotesc empat a la CUP, ves a saber si ideat pel policia infiltrat, per carregar-se Artur Mas. En el cas que ens ocupa ara, sembla que els mateixos membres del Govern que són de JXCat van deixant clar que res de plegar. I si no estan disposats a plegar, millor que no ho preguntin, perquè els referèndums, com s’ha dit tantes vegades, els carrega el diable. La tesi dels partidaris de mantenir-se al Govern, a banda de defensar el sou, com fa tothom, és que la seva capacitat de governança és un actiu que els diferencia i un cop fora deixarien d’existir políticament i mediàticament, un pas previ a la desarticulació.

Es percep un decalatge entre els directius elegits a JXCat, que van de profetes del bon govern, i les tesis revolucionàries del document estratègic. Puigdemont seguirà sent la referència però el partit només se’n sortirà si identifica un projecte propi i diu la veritat del que està disposat a fer i el que no

Junts per Catalunya és un partit en construcció. No cal dir que una part de la seva militància procedeix de Convergència i enyora els temps en què el partit d’en Pujol es va erigir en referència principal del país i voldrien tornar a ser-ho, però per a això s’han de precisar conceptes, per saber què són i cap a on volen anar. Algunes coses del passat són irrepetibles. Convergència i Unió va pactar amb tots els governs de l’Estat, amb Suárez, amb González i amb Aznar i aquests acords eren els que feien important el paper polític de CiU. No sembla que torni la Convergència d’abans quan diuen per escrit que “l’acció legislativa i de govern ha de suposar a tots els nivells institucionals un avenç verificable en el procés d’independència” i afegeix: “No es podria entendre un procés d’independència en què el govern que l’ha de liderar des de l’interior no mantingui una actitud partidària de la confrontació”.

Francament, no sabria trobar res gaire evident que hagi fet l’actual executiu, ni l’actual Parlament, que marqui cap avenç cap a la independència, tret d’amagar-se sota les pedres quan ve el cap de l’Estat, Felip de Borbó, o la ministra de Transports. I no s’ha fet perquè no es pot per una banda fer que el país funcioni, i al mateix temps pretendre desestabilitzar l’Estat. Sí que funciona l’equació a l’inrevés. Com s’ha demostrat amb dades i fets, en la mesura que les institucions catalanes verbalitzen —consti que només verbalitzen— les ànsies de sobirania, l’Estat, carregat de raons desestabilitza Catalunya en tots els fronts. Teòricament l’independentisme català no està prohibit a la Constitució espanyola, però de facto està proscrit i totes les institucions de l’Estat actuen i actuaran en conseqüència. I això complica molt la interlocució que inevitablement han de tenir els consellers de la Generalitat amb el Govern de l’Estat per tirar endavant els projectes que es puguin portar a terme. Així que es necessita gent especialment hàbil. Això, sempre i quan no es consideri aquesta interlocució una pèrdua de temps, amb la qual cosa els consellers haurien d’entregar-se en cos i ànima a l’agitació pura i dura.

Ho poden fer. La Generalitat i els grups independentistes encara tenen alguna capacitat desestabilitzadora. Poden rebentar totes les iniciatives del Govern de Pedro Sánchez. Poden decidir parlar només en català al Congrés per demostrar que els ho prohibeixen i muntar un espectacle cada setmana fins que els expulsin. Es poden boicotejar sistemàticament les visites a Catalunya dels ministres i, sobretot, les del Rei organitzant tanganes sonades i coloristes. El president pot assistir a les reunions de la conferència de presidents i els consellers al consell de política fiscal i rebentar la reunió a crits. En qualsevol acte institucional li poden estampar un pastís de nata a la cara a qualsevol representant dels poders de l’Estat... Tot això es podria fer, pacíficament, i seria molt molest per l’Estat i alguna fotografia sortiria al Financial Times, però algú hi està disposat? Comportaria això més o menys suport de la societat catalana? Si ningú es va atrevir a fer res d’això quan el Tribunal Suprem va actuar com va actuar en el judici del procés, difícilment algú s’ho plantejarà ara. I és important tenir-ho en compte perquè en l’àmbit independentista ha quallat la sensació d’engany i el pap està ja massa ple com per continuar empassant-se sopars de duro.

Junts per Catalunya és un partit tricèfal, perquè Puigdemont continua i continuarà sent el líder i la referència. I ja veurem com funciona la cohabitació de Jordi Turull i Laura Borràs. En tot cas, els dos actius que pot presentar JXCat a la societat catalana són Puigdemont a l’exterior i la capacitat de governar dels seus quadres a l’interior. Si cadascú fa el seu paper amb respecte mutu, sense interferir l’un en l’altre, potser que se’n surtin, però la condició necessària és ara mateix identificar un projecte propi...i dir la veritat. Del que s’està disposat a fer i del que no s’està disposat a fer. Com va dir en Tarradellas, en política es pot fer de tot menys el ridícul. No hi ha res més patètic que cridar “el català a l’escola no es toca!!!” i a l’endemà haver de menjar-s’ho amb patates. I això, senyores i senyors de JXCat, ja té copyright.