El referèndum sobre la independència de Catalunya no sabem quan serà, però hi ha data fixada per a un altre referèndum que inexorablement se celebrarà el maig de 2023. Les properes municipals a Barcelona seran un autèntic referèndum sobre l’alcaldessa Ada Colau. Els barcelonins s’hauran de pronunciar. Colau, sí, o Colau, no, i la resta d’assumptes seran secundaris. El debat suscita tants interessos, que la batalla ha començat amb dos anys d’antelació i pot suposar un canvi profund del paradigma polític, primer a Barcelona i a continuació a la resta del país.

El darrer baròmetre municipal posa de manifest una evidència i una aparent contradicció. El 44 % dels barcelonins considera bona o molt bona la gestió de Colau i són més que els que la consideren dolenta, el 39%. Però també que la gestió de Colau apareix com el segon problema més preocupant de la ciutat i que a ulls dels ciutadans l’alcaldessa suspèn per quarta vegada consecutiva, amb un 4.7. Aquestes dades afirmen que l’alcaldessa no deixa ningú indiferent. Aproximadament la meitat dels barcelonins són fermament partidaris i l’altre meitat la detesta profundament el que està fent.

Cal reconèixer a Ada Colau que, sense experiència política i amb un partit gairebé inventat, ha aconseguit en pocs anys articular una massa crítica al seu favor a base d’imposar un canvi polític a la ciutat argumentat amb doctrines ideològiques i posicions d’un cert populisme suposadament progressista o suposadament ecologista. Haver posat l’Eixample de cap per avall i haver declarat la guerra al cotxe han convertit l’alcaldessa de Barcelona en una mena de referent per a gent disposada a pujar-la als altars i per a gent disposada condemnar-la als inferns, però ha procurat un protagonisme inimaginable a una activista que va arribar a l’alcaldia gairebé per accident. Fins el punt que The New York Times es preguntava fa uns anys —quan encara no s’havien estrenat les barreres New Jersey—, "Què pot aprendre Nova York de les superilles de Barcelona".

Ada Colau, sense experiència política i amb un partit gairebé inventat ha aconseguit en pocs anys articular una massa crítica al seu favor a base d’imposar un canvi polític a la ciutat argumentat amb doctrines ideològiques i posicions d’un cert populisme suposadament progressista o suposadament ecologista

El més interessant des d’un punt de vista polític, és que governant com governa Colau, amb els socialistes, són els polítics i els tècnics socialistes de la Barcelona Olímpica i del Fòrum els que més aviat s’han apuntat a la batalla per intentar aturar el que consideren la degradació de la ciutat amb risc d’esdevenir irreversible.

La veu crítica més contundent ha estat precisament la de José Antonio Acebillo, arquitecte municipal entre 1999 i 2003, que ha arribat demanar als barcelonins que presentin denúncies contra l’ajuntament per aturar les iniciatives d’urbanisme tàctic que, a parer seu suposen un risc per al futur de la ciutat.  “L'anomenat urbanisme tàctic —escriu Acebillo— ni es pot considerar una estratègia disciplinar ni és l'instrument que Barcelona necessita per renéixer. Només és una forma de paraurbanisme cutre, que lamina la iniciativa de la societat civil i menysprea la sensibilitat cultural, que, si perdura i no es corregeix, implicarà a curt termini greus conseqüències socioeconòmiques per a la ciutat i per al país, precisament quan més necessitem una capital forta, resilient i creativa”.

No és Acebillo l’únic. Joan Torres, ex-tinent d’alcalde de Via Pública, ha dit això en conversa/entrevista amb Rafael Pradas: “L’Eixample és una àrea terciària i reduir el trànsit a uns nivells que no permetin que pugui funcionar com a tal seria irresponsable, podria comportar una certa caiguda de l’activitat econòmica. El quid de la qüestió està en mantenir aquesta terciarització ordenada enfront d’un cert canvi que segurament respon més a elements dogmàtics, sentimentals o emocionals que a la defensa del medi ambient i la lluita contra la contaminació. Tots estem per la defensa del medi ambient però això té un procés i no podem trencar de manera dràstica aquesta relació entre urbanisme i mobilitat i entre mobilitat i economia”.

Fins i tot s’ha registrat baixes en els suports a Ada Colau. Victòria Combalia, crítica d’art de referència, no ha tingut inconvenient en revelar que va votar Colau per considerar-la feminista i d’esquerres, però ara li ha enviat una carta oberta, publicada a El País, que comença així: “Amb tots els meus respectes, li he dir que em sembla que vostè té bona part de responsabilitat en la degradació de Barcelona...”

Barcelona és el laboratori per canviar la política catalana. El model de ciutat determinarà el model de país i això es decidirà abans que la independència.

Després d’una intervenció d’Acebillo al Cercle del Liceu, Francisco Gaudier, president de l’entitat, va llençar la idea de crear una plataforma de la societat civil que replantegi el model urbanístic actual. I la plataforma ja s’ha constituït. Han aparegut aquesta setmana per Barcelona cartells amb el següent missatge: “Han malmès Barcelona. És l’hora de construir una alternativa de Ciutat”. Buscant a Google es troba una web titulada Converses a Catalunya, patrocinada per la Caixa, que es presenta així: “Constituïm un conjunt de  persones procedents de diferents experiències, unides per la voluntat de treballar plegats per afavorir la configuració d’un gran espai central a la política catalana”. Entre els promotors figuren Jordi Alberich, Eugeni Gay, Juan José López Burniol, Josep Miró Ardèvol, Alfred Pastor i Fèlix Riera. Tampoc és la primera iniciativa. Ja fa temps que les xarxes en van plenes. Stop Colau, Moviment antiColau, Frau Colau, Recuperem Barcelona...

Com a fenomen polític, el més interessant és que no apareixen sigles de partits polítics en aquesta mobilització.  O s’amaguen o sorgeix de gent que se sent orfe de representació. Es dona el cas que els tres principals partits representats al Consistori no són alternativa a Colau, sinó que s’han implicat i compromès amb les polítiques que han provocat aquest rebuig. A més dels Comuns, els socialistes cogovernen la ciutat i ERC ha donat suport als assumptes més controvertits com el tramvia de la Diagonal en època d’autobusos elèctrics o d’Hidrogen. La situació recorda la desorientació general que es va produir a la política francesa i que Emmanuel Macron va saber capitalitzar amb un nou partit polític que no era ni de dretes ni d’esquerres, però que inequívocament formava part de l’establishment.

Així que Barcelona va camí d’ esdevenir el laboratori per canviar la política catalana. L’independentisme és majoritari a Catalunya però no a Barcelona on el debat circula per vies diferents. La qüestió central és el model de ciutat, i, sens dubte, el model que assumeixin els barcelonins per la capital de Catalunya, determinarà el model de país. I no cal dir que això es decidirà abans de la independència.