Escriure sobre el procés i, especialment, sobre el judici al procés, ha estat una tasca periodística diferent de totes les anteriors, perquè més enllà de la subjectivitat inherent a qualsevol periodista, en aquest cas era impossible limitar-se a la condició d’observador. Ha estat impossible desentendre’s del que estava passant com si fos quelcom extern o aliè. No estava passant. Ens estava passant. M’estava passant.

En general, és impossible practicar el periodisme sense apassionar-se sobre el que s’està escrivint, siguin les eleccions catalanes o les americanes amb Donald Trump desafiant el món; siguin els debats al Congrés o al Parlament de Catalunya per avorrits que semblin, o els fets de Tiananmen, els enfrontaments racials a Baltimore, l’atemptat d’Hipercor, l’11-M, el 17-A... Són vivències inoblidables que no deixen indiferent, que deixen petjada, que fins i tot sovint t’obliguen a prendre partit, perquè és impossible restar indiferent davant la injustícia o davant la mort. Però fins ara eren esdeveniments que s’havien d’explicar encara que fos des del lloc dels fets com si es tractés d’una retransmissió. El punt de vista durant el procés ha estat absolutament diferent, independentment de la distància, perquè els fets han estat omnipresents a les nostres vides i a les nostres ànimes, no només a la feina. A casa i a fora de casa, al carrer, a l’ascensor, amb els veïns, amb uns i altres amics i amb els companys de feina de mitjans determinats en un sentit o un altre. I s’havia d’escriure de gent amb la qual has treballat, de vegades has coincidit i sovint t’hi has barallat, has discrepat, has dinat, sopat i viatjat, i ara són a la presó. O bé personatges que no coneixies de res, com ara Jordi Cuixart, tens la sensació que han passat a formar part de la família. Dimecres era impossible no empatitzar amb Jordi Sànchez quan se li trenca la veu parlant de la seva filla Clara, amb Jordi Turull incapaç d’articular l’agraïment als seus, amb Josep Rull recordant els petits Bernat i Roger o amb la consellera Dolors Bassa referint-se a la neta Senda...

Volien veure el darrer dia en els al·legats finals reus humiliats suplicant clemència i s’han trobat el contrari

No, la imparcialitat ha estat impossible, però no és incompatible amb l’honestedat. Si més no, en la descripció dels fets concrets, que és el que més s’ha trobat a faltar no solament en el relat de les acusacions, també en les cròniques de la ressuscitada i aguerrida Brunete mediàtica, obsessionada en la derrota del moviment sobiranista per damunt de la veritat. En aquesta croada, volien veure el darrer dia en els al·legats finals reus humiliats suplicant clemència i s’han trobat el contrari: una demostració de dignitat personal no exempta, tot s’ha de dir, d’autocrítica per part dels responsables governamentals.

És significatiu que dos diaris dirigits a públics tan diferents com El País y La Razón coincideixin a destacar del darrer dia de judici que “No hay arrepentidos”. Qualsevol diria que és una consigna. Amb la mateixa intenció, El Mundo destaca que “Prometen reincidir”. Són maneres de reclamar i/o justificar condemnes severes. És aquesta una nova funció social del periodisme? Han utilitzat l’al·legat final de Jordi Cuixart per tractar els acusats en el seu conjunt, tots en el mateix sac, com si fossin terroristes.

Certament, alguns terroristes, aquí i fora d’aquí, han aconseguit la llibertat després de demanar perdó a les víctimes i proclamar el seu penediment. I sí, es pot penedir algú que hagi matat o que hagi infligit danys a persones. Però, de què es poden penedir Jordi Sànchez o Jordi Cuixart? De convocar manifestacions? Alguns comentaristes han diferenciat entre defensa tècnica i defensa política, quan, en el cas dels Jordis, és impossible separar un i altre aspecte, perquè la defensa dels drets de reunió i manifestació, el dret a la protesta, és l’argument principal per reclamar la seva innocència, tal com ho han posat de manifest Amnistia Internacional i el Grup de Treball de Nacions Unides. I forma part del compromís del periodisme amb la defensa de les llibertats, no pas el contrari.