Si no fos perquè dimarts està previst que els presos tornin al Parlament per explicar els estralls de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució que va suspendre l’autogovern de Catalunya, probablement dilluns s’hauria acabat tot. Aquesta circumstància és la que ha permès ajornar un ple del Parlament que ja veurem si s’arriba a reprendre.

La situació és políticament insostenible, perquè els aliats que formen part de la coalició de govern no estan d’acord en una qüestió fonamental. No pas la continuïtat de Quim Torra com a diputat, sinó la resposta al fet que un òrgan administratiu pugui retirar l’escó a un membre del Parlament de Catalunya, la qual cosa genera un precedent d’enorme transcendència. No es pot banalitzar el desacord com una nova batalla electoralista. Cal recordar que la injustícia i/o arbitrarietat de la Junta Electoral Central, avalada pel Tribunal Suprem, va rebre la disconformitat primer de la Junta Electoral Provincial de Barcelona, també per sis dels tretze membres progressistes de la mateixa Junta Electoral Central, després per la Fiscalia de l’Estat, també pels lletrats del Parlament i fins i tot pel PSC i pels comuns. Juristes de reconegut prestigi ho han criticat obertament i, fins i tot, comentaristes gens sospitosos de simpaties amb els sobiranistes com ara el company Fernando Ónega no entenen que es pugui retirar l’acta de diputat a Quim Torra i després tornar-l'hi com sosté el Tribunal Suprem.

Tanmateix, com el Suprem mana i imposa no tant la llei com la seva voluntat, la resignació com a resposta amb l’argument d’evitar conseqüències pitjors ha estat assumida per ERC, PSC i comuns. Esquerra i els comuns estan ben decidits a mantenir com sigui la legislatura fins a l’aprovació dels pressupostos. En canvi, Junts per Catalunya considera que més greu que no tenir pressupostos és acceptar un fet que, a parer seu, liquida definitivament l’autogovern, i per la CUP no és més que la demostració que l’autonomia és quelcom fictici.

Esquerra i els comuns estan ben decidits a mantenir com sigui la legislatura fins a l’aprovació dels pressupostos. En canvi, Junts per Catalunya considera que més greu que no tenir pressupostos és acceptar un fet que, a parer seu, liquida definitivament l’autogovern

Arribats a aquest punt, i després de constatar les diferències expressades en el ple entre el president de la Generalitat i el president del Parlament, és francament difícil que tot continuï com si res no hagués passat. Se sap quina és la posició del president Torrent i d’ERC, però no la del president Torra, que és qui encara, en teoria, té la potestat de convocar eleccions. I dic en teoria perquè no està del tot resolta la qüestió de si pot continuar de president si no és diputat. El Suprem no va entrar en l’assumpte i els lletrats del Parlament han fet dos dictàmens contradictoris. Primer van deixar clar que sí, que el president segueix sent president malgrat deixi de ser diputat. Tanmateix, en el recurs del Parlament davant del Suprem s’argumenta que retirar l’acta de diputat al president genera inseguretat jurídica perquè permet interpretar la llei de manera que cessant de diputat cessa automàticament de president. No cal dir que Ciutadans i PP abonaran aquesta tesi i la faran servir.

Però també s’han de tenir en compte altres qüestions. Si en els propers dies el president Torra decideix dissoldre el Parlament i convocar eleccions, es podria trobar que la sentència ferma del Suprem que l’inhabilitarà arribi abans dels comicis i immediatament i automàtica seria substituït pel vicepresident Pere Aragonès. Seria insòlit que Junts Per Catalunya cedís la presidència de la Generalitat al candidat d’ERC en vigílies electorals. Això només es pot evitar si Torra, abans de convocar eleccions, fa una crisi de govern i nomena un conseller en cap o un vicepresident primer de Junts per Catalunya, de manera que si li arriba la inhabilitació, agafi el relleu un dels seus.

Tot plegat ens aboca a un escenari convuls que genera molta decepció en l’àmbit independentista, com es constatava dilluns a la nit als voltants del Parlament, on el crit que més se sentia era “polítics de merda!”.