Sembla que encara no es pot dir que el Partit Popular és una organització criminal tot i haver estat investigat per aquest delicte i hagi protagonitzat diversos casos de corrupció pràcticament allà on ha tingut algun poder: Madrid, València, les Balears, Galícia, Andalusia, Castella i Lleó, Extremadura, les Canàries, Múrcia, Cantàbria, La Rioja, Ceuta i Melilla. Tanmateix, el més interessant i significatiu és que, malgrat els robatoris que han comès els responsables d’aquesta organització, la gent continua votant-los com si res. En les recents eleccions a Castella i Lleó, el candidat del PP, Alfonso Fernández Mañueco, investigat ell i el seu govern per diversos casos de corrupció, ha obtingut un resultat pitjor del que esperava... però ha tingut més vots que cap altre candidat. Fa uns segles a Castella es cridava “¡vivan las caenas!” i ara una majoria de ciutadans castellans prefereixen tenir governants corruptes, com s’ha demostrat aquesta setmana a Madrid. Uns han sortit a defensar la presidenta Isabel Díaz Ayuso, malgrat les evidències de la seva corrupció, i uns altres han callat esperant a apuntar-se a cavall guanyador.

El caïnisme ha estat una constant històrica de la dreta espanyola molt determinat per aquesta concepció patrimonial del poder i la voracitat cleptòmana. Quan un dirigent polític pronuncia la frase “estoy en política para forrarme” i ho fa sense cap pudor davant d’altres persones és perquè considera el lladronici la raó de ser de la política. I atesa l’estadística criminal que afecta dirigents i quadres del Partit Popular, la raó que es matin entre ells és perquè el que està en disputa ja no és el poder pel poder, sinó el negoci. L’historial del caïnisme de la dreta com la llista de caiguts pel foc amic és interminable. La UCD d’Adolfo Suárez va implosionar perquè no hi havia dos bàndols sinó vint. Fraga Iribarne en va recollir els trossos, però les conspiracions no van acabar mai. Isabel Tocino, Antonio Hernández Mancha, Jorge Verstrynge, Francisco Álvarez-Cascos, Ángel Acebes, Dolores de Cospedal, Soraya Sáenz de Santamaria... són una petita part dels noms que figuren en el que s’anomena El Valle de los Caídos del PP. El cas Bárcenas i el cas Villarejo sorgeixen de dins del PP i formen part dels ajustos de comptes entre bàndols rivals.

Les batalles a l’intern dels partits polítics en un sistema tan oligopolístic com l’espanyol —el líder té el poder absolut mentre no l'hi arrabassin— sempre són cruentes i fins i tot cruels. Ho va descriure millor que ningú Alfonso Guerra, quan els guerristes del PSOE es disputaven el poder amb el sector renovador impulsat per Narcís Serra. “Mejor perder con los nuestros —deia Guerra— que ganar con los suyos”. Efectivament, un partit de govern es pot permetre perdre les eleccions. Ja arribarà el dia que les guanyi, però un sector d’un partit no es pot permetre perdre el control de l’organització, perquè si guanyen els altres t’envien a casa i s’ha acabat la carrera política. On és la totpoderosa Soraya Sáenz de Santamaría? Ara mateix tothom dona per fet que Pablo Casado és un cadàver polític. És possible i fins i tot probable, primer perquè el talent de Casado és inversament proporcional a la seva ambició i segon perquè Ayuso té poder institucional i és guanyadora i Casado, no i no. Ara bé, és obvi que si Casado perd se li acaba la carrera política i haurà de buscar-se la vida com Albert Rivera. I com tampoc no té gaires estudis de debò ni experiència professional acreditada està ben decidit a fer el que calgui per salvar-se, perquè les opcions són o tot o res. De fet, ha estat el fracàs electoral a Castella i Lleó el que ha desfermat la batalla final prou anunciada.

Per cert, en aquesta crisi del PP només pot guanyar un o cap i això sembla que omple de satisfacció el PSOE, però pot passar que després de la catarsi el Partit Popular s’endreci i assumeixi el lideratge una persona que, a diferència de Casado, tingui talent suficient per presentar una alternativa creïble contra Pedro Sánchez. Això o que Vox esdevingui alternativa de govern.

La corrupció generalitzada no comença i acaba en el Partit Popular. Ha estat necessària la col·laboració dels poders de l’Estat, la connivència de mitjans de comunicació i el cinisme dels electors que elegeixen conscientment lladres perquè els governin. És aquesta immunodeficiència respecte a la corrupció i els valors democràtics el que distingeix la “democràcia defectuosa” espanyola

En tot cas, el que queda clar, sobretot llegint els mitjans afins al Partit Popular, és que la batalla pel poder i pels diners és més important que condemnar i erradicar la corrupció. I aquí és on s’arriba al nus gordià. El PP està pendent encara d’almenys 27 causes per corrupció. El Tribunal de Comptes, tan primmirat amb els governants i funcionaris catalans o amb dirigents d’Unides Podem, no ha trobat mai res de punible en les activitats del PP i quan les ha trobat, com en el cas d’Ana Botella, s’ha afanyat a exculpar-la. En els papers de Bárcenas hi apareix un tal M. Rajoy i la justícia no acaba de veure la relació amb qui ha ocupat tots els escalafons de la jerarquia del Partit Popular fins a arribar a la presidència. A la Comunitat de Madrid la corrupció ha estat tan descarada que alguns governants com Ignacio González han acabat a la presó, però la seva superiora, Esperanza Aguirre, ha sortit il·lesa de tots els assumptes i es permet escriure llibres donant lliçons polítiques posant en pràctica aquella dita castellana del professor Ciruela, “aquel que no sabía leer y puso una escuela”.

La corrupció generalitzada no comença i acaba en el Partit Popular. Ha estat necessària la col·laboració dels poders de l’Estat. També la connivència de l’empresariat que depèn del BOE i dels mitjans de comunicació. I, per descomptat, el cinisme dels electors que voten conscientment lladres perquè els governin. Certament, han estat nombrosos els ciutadans que s’han cansat del PP, però per acabar-ho d’arreglar han votat a Vox! És aquesta immunodeficiència respecte a la corrupció i els valors democràtics el que distingeix la “democràcia defectuosa” espanyola. I no es pot dir decadència, perquè fa segles que s’arrossega i no s’acaba mai. Això és l’Spain is different, això és el que marca España.