La resposta a la pregunta plantejada al títol d’aquest article és rotundament no. Es refereix òbviament als contactes del PSOE amb la resta de partits per aconseguir una majoria de suport a la investidura de Pedro Sánchez. No serà possible fer públic l’abast real dels acords perquè la veritat, en aquest cas, tindria efectes explosius no només entre els contraris al pacte, sinó també entre els partidaris que es consideressin enganyats o perjudicats.

Faci el que faci Pedro Sánchez, si obté l’abstenció d’Esquerra Republicana, l’acusaran de claudicar davant els enemics de la pàtria, i el mateix li passarà a ERC des de les files de l’independentisme. Així que les versions oficials d’un eventual pacte seran probablement a la defensiva, com si fos possible amansir les feres amb bones paraules.

Tanmateix, més enllà de l’escenografia mediàtica, Pedro Sánchez haurà de negociar amb ERC i també amb Junts per Catalunya qüestions d’enorme transcendència.

Quin ha de ser el marc de la negociació? El marc no pot ser altre que el que ha determinat la voluntat política democràticament expressada a les urnes el 10 de novembre. I si ens fixem, tot és menys difícil del que sembla.

Els resultats electorals assenyalen que un 42,59% dels catalans van donar suport a partits inequívocament independentistes. És un resultat important però insuficient com per considerar que la independència de Catalunya en el seu sentit estricte, sense referèndum ni res que se li assembli,  pugui ser ara mateix objecte de negociació.

Tanmateix, els resultats del 10-N sí que donen una majoria als partits partidaris del dret a decidir dels catalans. Sumant els independentistes i els Comuns surt una majoria del 56,77%. Així que els representants catalans cridats a negociar amb el PSOE ja tenen prou legitimitat per plantejar en la negociació l’exercici per part dels catalans del dret a l’autodeterminació. Ni el PSOE ni el Govern d’Espanya no es poden negar a parlar de quelcom que reivindica el 56% dels catalans. Això és fer política.

Pactar el nom i les directrius del nou fiscal general de l’Estat hauria de ser una condició prioritària dels sobiranistes per facilitar la investidura de Pedro Sánchez

Encara, però, hi ha una altra majoria —la més ampla de totes— que cal tenir ben present. Si ens atenem a les declaracions dels líders del PSC –tret de la diputada Eva Granados— i a les enquestes, els votants del PSC no són partidaris de l’empresonament dels líders independentistes. Serà amb arguments de justícia, de conveniència política o per interessos estratègics, però Miquel Iceta ja va ser dels primers que va parlar de la possibilitat de l’indult. Sumant independentistes, Comuns i socialistes, surt una majoria a favor de la llibertat dels presos del 77,28%. És a dir que qualsevol acord hauria de començar per aquí. Algú dirà immediatament que la llibertat dels presos no depèn del Govern, sinó dels tribunals. Gran fal·làcia. D’entrada, amb la majoria que es perfila per donar suport a la investidura de Sánchez no hi hauria gaire inconvenient a legislar l’amnistia. El Govern també pot decidir els indults, encara que els presos no vulguin. Però la repressió no s’acaba amb els líders independentistes condemnats pel Suprem. Pel gener està previst el judici a l’Audiència Nacional del comissari Trapero i la cúpula dels Mossos d’Esquadra, acusats encara de rebel·lió. Al jutjat número 13 continua la causa contra una trentena de càrrecs públics als quals s’atribueix implicació en el procés. I la repressió continua en altres jutjats i amb altres encausats. Per tornar el conflicte al terreny de la política, no hi haurà altra manera que eliminar tots aquests plets. La repressió fa impossible la normalització política. En aquest sentit serà de capital importància la figura del fiscal general de l’Estat, que és nomenat pel Govern. Pactar el nom i les directrius del nou o nova fiscal general de l’Estat hauria de ser una condició prioritària dels sobiranistes per facilitar la investidura de Pedro Sánchez. La Fiscalia ha tingut un paper clau en la repressió i el continuarà tenint quan hagi de pronunciar-se sobre totes les causes pendents o, sense anar més lluny, a favor o en contra dels beneficis penitenciaris dels presos.

Quan Pedro Sánchez va guanyar la moció de censura a Rajoy, les mirades es van fixar en la nova fiscal general, María José Segarra. Tenia una trajectòria progressista que va obrir unes esperances immediatament frustrades, perquè no va voler o no es va atrevir a enfrontar-se amb el búnquer judicial i especialment amb els fiscals del Suprem que van formular les acusacions de rebel·lió. Aquests es van indignar pel nomenament considerant que el Govern els havia posat un sergent a manar a generals com ells, referint-se a l’antiguitat i l’experiència de Segarra comparada amb la seva. Van deixar clar que no es deixarien governar i Segarra, en comptes de destituir-los, va claudicar. Ara Sánchez té l’oportunitat de buscar un general capaç de dinamitar un búnquer.

Podemos i Esquerra tenen l’obligació d’exigir-ho com a condició sine qua non. Ho han de negociar, han de pactar-ne el nom... sense dir res a ningú. Pels seus fets el coneixerem.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Antón Losada
Opinió Tot flueix Antón Losada