La frivolitat de Pedro Sánchez ha situat la pitjor crisi política de l’Estat enmig d’una campanya electoral i la incapacitat dels líders polítics de no veure més enllà de les enquestes contribueix a allargar i agreujar el conflicte. El desembre passat, l'única iniciativa de diàleg del president del govern espanyol, quan es va reunir a Barcelona amb el president de la Generalitat, va ser dinamitada per la caverna. “La rendición de Pedralbes”, va titular El Mundo i “Sánchez claudica ante Torra”, obria en portada La Razón. Immediatament, tot un president elegit amb el suport dels grups independentistes va llançar la tovallola. Ell sí que va claudicar però davant dels seus adversaris polítics renunciant a formular cap proposta de diàleg. Té tanta por als qui el volen desallotjar del poder que ha optat per imitar-los, una estratègia política que, estadísticament parlant, sol acabar en desastre. El president espanyol no vol reunir-se amb el president català i s’inventarà totes les excuses que calguin per no haver de fotografiar-se al costat del màxim representant de l’Estat a Catalunya. Tot molt elevat.

Millor amb Buch que sense. Les peticions de dimissió del conseller d’Interior fan tuf d’electoralisme. La CUP, que es presenta als comicis del 10-N, i els comuns, ho fan obertament, i Esquerra Republicana amb la boca petita. És una obvietat que si Buch dimitís, el govern de l’Estat aprofitaria immediatament l’avinentesa, amb l’excusa del buit de poder, per assumir les competències i el control de l’ordre públic a Catalunya i probablement seria per sempre. Alguns líders de l’esquerra independentista sostenen que tant és que mani Buch o Marlaska si el resultat és la repressió. No pensen així alguns advocats dels detinguts que han comprovat la diferència que hi ha quan l’atestat el signa un mosso o un policia nacional. Certament, hi ha mossos que practiquen l’ardor guerrero amb tant d’entusiasme com els seus homòlegs excitats amb l'a por ellos i és feina del conseller d’Interior detectar-los i apartar-los. Tanmateix, sense conseller d’Interior l’ardor guerrero esdevindrà un mèrit.

Alguns advocats dels detinguts han comprovat la diferència que hi ha quan l'atestat el signa un mosso o un policia nacional

Record del Maig francès. Alguns comentaristes que ara s’escandalitzen amb els avalots provocats per la sentència del Suprem presumien no fa tant d’haver participat o haver-se inspirat en la revolta del maig del 68, de la qual tothom té un record romàntic i un reconeixement que la mobilització dels estudiants a París va canviar la història i la va canviar a millor. És el que sol passar quan la política convencional no dona respostes i nega qualsevol esperança, que els joves busquen la platja sota les llambordes. A França ara comparen xifres de la revolta del 68 amb el conflicte plantejat pel moviment de les Armilles Grogues. Les dades oficials del 68 encara són material classificat, però les fonts més solvents assenyalen un balanç de 8 morts, 2.000 ferits i prop de 1.500 arrestos en tres dies. A la protesta dels Armilles Grogues s’atribueixen 11 morts, 3.200 ferits i 8.000 detencions. El balanç que ha fet el ministre Marlaska de la primera setmana de protestes per la sentència del Suprem assenyala 600 ferits, entre ells 288 policies, i 194 detencions.