L’amic i, tanmateix, company periodista Joaquim Coca em va fer arribar un whatsapp que deia el següent:

No és el mateix plantar flors que arrencar-les.
No és el mateix fer un dibuix que estripar-lo.
No és el mateix construir un castell de sorra que trepitjar-lo.
No és el mateix posar un llaç groc que arrencar-lo.
No és el mateix la llibertat d’expressió que l’intent d’impedir-la.

Em va semblar una reflexió encertada i com que vaig entendre que es tractava de fer-la córrer, vaig fer-ne un copy and paste i la vaig piular.

Em va semblar oportú donat que el mateix dia la nova fiscal general de l’Estat, María José Segarra, havia declarat que "tan lícito es publicitar una opinión ideológica, como manifestar una opinión contraria retirando material que se ha depositado".

La meva sorpresa va ser la repercussió del tuit. En el moment d’escriure aquest article, el tuit havia generat 347.145 impressions, amb 13.836 "m'agrada" i 8.154 retuits. Com que hi va haver molta gent que em felicitava, vaig aclarir en una segona piulada que jo no era l’autor del text, a qui no tinc el gust de conèixer i aprofito per, des d’aquí, felicitar-la o felicitar-lo i agrair-li la seva agudesa.

De seguida vaig pensar que després de les declaracions de la fiscal general, tenia sentit divulgar aquella reflexió en castellà, que ara mateix ja ha generat 83.316 impressions.

Reconec que, d’entrada, em va satisfer el feedback generat per aquelles frases tan carregades de sentit, però ben mirat és una constatació de la situació anòmala en la qual ens trobem encallats. Que no és el mateix fer un dibuix que estripar-lo, que no és el mateix fer que desfer, és una obvietat i el fet que ens emocionem quan algú expressa quelcom tan evident és inaudit.

Es pot entendre que hi hagi qui no vulgui la independència de Catalunya, però el llaç groc no és una reivindicació independentista sinó una demanda democràtica. Només reclama la llibertat de persones empresonades que, almenys segons un tribunal alemany, no poden ser acusades dels delictes que se’ls imputen i per tant no es compleixen els requisits perquè pateixin la presó preventiva que estan suportant.

Demanar la llibertat de presos de qualsevol condició per les raons que siguin sempre ha tingut un component pietós i/o humanitari. El fenomen que no té precedents és la mobilització contra la gent que demana llibertat i encara més insòlit és que es pretengui presentar-ho com una causa tan noble i legítima com qualsevol altra.

És des d’aquest punt de vista que la posició de la nova fiscal general de l’Estat legitimant l’acció dels escamots de Ciutadans en connivència amb l’extrema dreta resulta descoratjadora, sobretot venint d’una persona de trajectòria progressista el nomenament de la qual havia obert enormes esperances.

Els darrers incidents fan témer que el nou govern de Pedro Sánchez està més vigilat/tutelat encara que els d’Adolfo Suárez durant la Transició pels militars. Que un policia agredeixi un periodista o que un guàrdia civil arrenqui llaços grocs i que la delegada del govern espanyol, Teresa Cunillera, de llarga trajectòria democràtica, no pugui fer el mínim gest d’autoritat davant l’opinió pública sobre els cossos i forces de seguretat de l’Estat, posa en dubte si mana més ella o l’agressiu policia franquista i els responsables que actuen com a encobridors.

Alguns ingenus pensàvem que el nou president espanyol aprofitaria l’estiu per canviar de política abans que fos massa tard. Que la fiscalia, per apaivagar el conflicte, canviaria les instruccions polítiques que van rebre els seus antecessors nomenats per Mariano Rajoy. De moment, però, la impressió que fan és que estan més pendents dels seus adversaris, els quals estan disposats a fer el que sigui per expulsar-los del govern, que de qui ha fet possible el canvi polític i subministra el suport parlamentari.

Queden pocs dies d’estiu. I arriba setembre, i la Diada, i l’1 d’octubre, i els judicis. Si no han estat capaços de reconduir la situació, això serà una hecatombe.