Segons la pessimista llei de Murphy, qualsevol situació és susceptible d’empitjorar, la qual cosa ens hauria d’estremir atès que ens enfrontem a les pitjors eleccions de la nostra vida.

Després de vuit anys de bloqueig polític a Espanya a conseqüència del procés sobiranista català, ningú és capaç de posar damunt la taula cap iniciativa per superar el conflicte i sortir de l’atzucac, així que, passi el que passi el 28 d’abril, tot seguirà, com a mínim, igual de malament.

I mai com ara els electors estan convocats no pas per elegir el que considerin millor pel país, sinó només per impedir el que consideren pitjor. No s’ha de votar en funció de les propostes que més ens convencen, sinó contra les que més ens espanten, la qual cosa vol dir que estem condemnats a resignar-nos a acceptar el mal menor. Això és un signe inequívoc de decadència col·lectiva.

I mai com ara els electors estan convocats no pas per elegir el que considerin millor pel país, sinó només per impedir el que consideren pitjor

Del Partit Socialista a penes es coneix cap iniciativa pròpia d’un partit d’esquerres, però tots els sondejos vaticinen que serà la força més votada. L’argument principal de la candidatura de Pedro Sánchez, per no dir l’únic, és que només el PSOE frenarà l’accés de l’extrema dreta al poder. Efectivament, l’electorat d’esquerres és el que més rebutja la possibilitat que un partit com Vox pugui governar. Tanmateix, qui està fent més esforços per fer visible Vox és precisament el PSOE, que acaba d’acceptar o, més ben dit, imposar un debat de candidats amb Vox a la taula perquè promocioni el seu ideari. Òbviament Sánchez ho fa sense tenir en compte les conseqüències d’homologar l’extrema dreta i les seves idees com un opció tan legítima com qualsevol altre. A Sánchez només l’interessa l’auge de Vox perquè divideix la dreta i mobilitza l’esquerra. Conclusió inquietant: no hi ha complicitat, no s’ho tenen parlat, però objectivament hi ha una convergència d’interessos comuns entre PSOE i Vox.

L’argument de la dreta, de les tres dretes, ja no és baixar els impostos als rics per dinamitzar l’economia o imposar l’acomiadament lliure dels treballadors. Ara l’argument principal, per no dir l’únic, és el rebuig a l’independentisme català. Tanmateix, com la disputa és amb el PSOE, la seva estratègia consisteix a posar al mateix sac els socialistes i els independentistes, inventant tota mena de connivències i complots per trencar Espanya que fan riure per no plorar.

Fins i tot Podem, donat que les enquestes li pronostiquen una caiguda considerable, s’ha vist obligat a fer campanya contra el PSOE erigint-se amb l'única garantía que impedirà als socialistes seguir governant a les ordres dels poders fàctics de l’Estat.

Tot aquest guirigall es produeix quan Espanya travessa com a país un dels seus pitjors moments. L’economia no va bé —el doble d’atur que la mitjana de la zona euro—  i les perspectives són d’anar a pitjor; les institucions de l’Estat estan desacreditades i, segons el CIS, la gent desconfia sobretot dels polítics. La regeneració és quelcom urgent, però necessàriament s’ha de començar per resoldre el conflicte català que és el que impedeix a Espanya tirar endavant. I fins ara tenim el bloc de dretes disposat a agreujar i eternitzar el conflicte i una esquerra que ni diu ni fa res.

Som davant les pitjors eleccions de la nostra vida perquè no es veu ningú disposat a resoldre cap problema, però sobretot perquè una part dels candidats són a la presó i fa tant de temps que ens estem acostumant perillosament a la infàmia.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat