L’any 1993 Felipe González va incorporar al seu govern el magistrat Juan Alberto Belloch, qui va confiar en Margarita Robles com a secretària d’Estat, primer de Justícia i després d’Interior. Tots dos fitxatges formaven part d’un intent del PSOE de recuperar la imatge de partit compromès amb les llibertats i la defensa dels drets fonamentals, després dels escàndols de la guerra bruta dels GAL. Tant Belloch com Robles s'havien distingit per les seves actituds d'autoexigència democràtica, especialment pel que fa a la lluita antiterrorista i el tracte amb els presos. La trajectòria d'aquests dos personatges, com eren i com són ara, ens il·lustra com la involució democràtica de l'Estat ha penetrat profundament en el progressisme espanyol fins al punt que seran els mateixos socialistes qui dinamitaran l'anomenat govern més progressista de la història, perquè no es torni a repetir. Pedro Sánchez, incapaç d’enfrontar-se als aparells de l’Estat, ja busca feina a Europa.

Des d'Interior, Margarita Robles va dirigir les investigacions del cas Lasa i Zabala, dos presumptes membres d'ETA que van ser segrestats, torturats i assassinats per membres de la Guàrdia Civil. El tribunal va condemnar el general Enrique Rodríguez Galindo, el governador de Guipúscoa, Julen Elgorriaga, i altres implicats a penes elevades de presó. Encara el 1999, 16 anys després, Margarita Robles va escriure a El País això: “Cap dubte que l'assassinat de Lasa i Zabala va ser un crim execrable que únicament pot produir repugnància, i s'ha de dir amb tota claredat, perquè no hi hagi dubtes sobre això, que quan es va saber la identitat dels morts es va ordenar una investigació detallada del que va passar realment als efectes que els que haguessin estat autors de tan criminal actuació fossin posats a disposició de la justícia com el funcionament normal de l'estat de dret”. Ara Robles no sols rebutja investigar res, sinó que justifica el que s'ha fet quan conclou: "Què ha de fer un estat, què ha de fer un govern, quan algú vulnera la Constitució, quan algú declara la independència...".

L'actitud de Robles al cas GAL va generar fins i tot odi en alguns sectors del PSOE. L’exministre Barrionuevo, també encausat per la guerra bruta, no ha deixat de denigrar-la públicament des de llavors, acusant-la de ser deslleial amb els funcionaris que arriscaven a la seva vida en defensa de la seguretat de l’Estat. Ara Robles ja parla com Barrionuevo: “Senyora Nogueras... li demano que vostè tingui el mateix respecte als milers de servidors públics que, al CNI, a les Forces Armades, a les forces de seguretat de l'Estat, a l'Administració de Justícia i a l'Administració, estan treballant per garantir els seus drets i els meus, els de tots". Què ha passat en aquest país perquè una persona com Margarida Robles hagi canviat tant que ens fa perdre la poca fe que ens quedava? I no és un cas únic.

S’ha batejat l’escàndol com a Catalangate amb molt poca traça, perquè l’espionatge, amb llei o sense, ha estat massiu, no només a independentistes, ni tampoc només a catalans. Això de Pegasus no és un atac als independentistes, és un sistema de funcionament de l’Estat que s’ha institucionalitzat. És un complot polític que inexorablement tindrà entre les seves víctimes el que Alfredo Pérez Rubalcaba, gran servidor de l’Estat, va batejar com el govern Frankenstein

Margarita Robles era la mà dreta de Juan Alberto Belloch, que ja venia advertint de la regressió democràtica de l’Estat. “Més proper em sento als qui s'escandalitzen davant el temor que ―qui sap― estiguem assistint al naixement d'una nova filosofia política que pretengui redefinir les bases mateixes de l'estat de dret, que pretengui convèncer-nos que la institucionalització de la perversitat és la millor garantia davant de la maldat. Els qui redueixen la visió de la política democràtica a un problema estadístic de còmput de vots podrien arribar a sostenir, amb certa coherència, la conveniència de crear una Direcció General d'Institucions Perverses. Només així, en veritat, es podria donar resposta, amb professionalitat, habilitat i tecnologia, a les passions col·lectives de venjança justiciera" (El País, 26/10/88). Sembla que tingués una bola de vidre. Pocs mesos després va afegir això: “Ningú no pot pretendre que un nacionalista, qualsevol nacionalista, renunciï a l'ideal de la seva independència nacional, als seus drets històrics, a la seva autodeterminació” (El País, 6/7/89). Han passat 33 anys i Belloch també ha estat abduït. Es jubila, i com a missatge de comiat ha declarat això: "Catalunya genera un problema institucional més greu que el terrorisme... Catalunya encara requereix alguna altra derrota de l'independentisme perquè reaccionin" (El Periódico, 29/1/22).

És interessant observar l’evolució de persones que es consideraven progressistes de solvència contrastada i que ara semblen abduïdes, però són el millor exemple de l’aproximació entre PSOE i PP en vista a un futur immediat. La substitució de Pablo Casado per Núñez Feijóo facilita les coses i la presència de Vox ho incentiva. L’altre dia, al Congrés dels Diputats, la ministra de Defensa va rebre retrets dels diputats que formen part de la majoria parlamentària que dona suport al govern, però immediatament va rebre l'escalf de la bancada conservadora, exercint de portaveu Inés Arrimadas. En una situació normal això no hauria de durar gaire, però cap dels aliats minoritaris que donin suport al govern farà caure Pedro Sánchez. Tampoc Esquerra Republicana per molt que gesticuli. El problema per a Sánchez el té dins, a l’aparell de l’Estat i als quadres del seu partit compromesos amb un règim monàrquic que fa aigües i que treballen per salvar-ho amb la gran coalició PP-PSOE. I això ve de lluny, de quan es van ajuntar la protesta del 15-M, la irrupció fulgurant de Podemos, el procés sobiranista i els escàndols de Joan Carles I. Des d’un bon principi, la vella guàrdia socialista van deplorar el pacte amb Podemos, amb Bildu i amb els independentistes i des de llavors clamen per un pacte d’estat amb el PP. Ho ha defensat Felipe González, ho defensa l’abduït Juan Alberto Belloch, i conspiren alguns barons regionals amb aspiracions successòries. I a més ho demanen les patronals, fins i tot el Cercle d’Economia, i, per descomptat i abans que ningú, el Rei, com ha demostrat aquesta setmana Felip VI informant de les seves coses només als partits que considera afins.

S'ha batejat l'escàndol com a Catalangate amb molt poca traça si la idea ha estat dels estrategs comunicacionals independentistes, perquè des de molts punts de vista es pot arribar, si no a justificar, a comprendre, com s'agafa la ministra, que tot govern té l'obligació de vetllar per la integritat territorial de l'Estat. La qüestió és que l’espionatge, amb llei o sense ―i no sabria dir què és pitjor―, ha estat massiu, indiscriminat i corrupte. No s’ha espiat només a independentistes ni tampoc només a catalans. Dirigents de Podemos, del PNB, advocats i empresaris i ciutadans anònims se saben espiats. Això de Pegasus no és un atac als independentistes, és un sistema de funcionament de l’Estat que s’ha institucionalitzat. És un complot polític que inexorablement tindrà entre les seves víctimes el que Alfredo Pérez Rubalcaba, gran servidor de l’Estat, va batejar com el govern Frankenstein.