La manifestació dels partits de la dreta a Madrid ha tingut dos beneficiaris, Vox, en primer lloc, i Pedro Sánchez, en segon terme. La fotografia dels tres partits de dreta compromesos en la mateixa batalla política beneficia clarament Vox que, sent un partit encara extraparlamentari, s’homologa com a força política convencional i demostra que és capaç d’arrossegar PP i Ciutadans al seu terreny.

Aquesta unitat de la dreta amb un discurs agressiu serà sens dubte un factor de mobilització de l’esquerra. És el que ja va passar quan el PP d’Aznar es va radicalitzar tant que va passar en quatre anys de la majoria absoluta a la derrota davant un líder novell com va ser llavors José Luis Rodríguez Zapatero. El fracàs relatiu de la convocatòria de diumenge posa de manifest el decalatge existent entre l’opinió pública i l’opinió publicada. Com en el mite de la caverna, les ombres que reflecteixen l’estratègia d’agitació i propaganda adoptada pels principals mitjans d’abast estatal tergiversen una realitat social molt diferent, que alguns sondejos han posat tímidament de manifest. La consigna del “a por ellos” té molts partidaris a Espanya, però no són ni de lluny majoria.

En aquest sentit, Pedro Sánchez té l’oportunitat de bastir una alternativa basada en el diàleg i la reconciliació, que és, segons la darrera enquesta del CIS, el plantejament socialment més acceptat i que li permetria recuperar terreny on els resultats del PSOE són determinants, sobretot a Andalusia i a Catalunya.

Com en el mite de la caverna, les ombres que reflecteixen l’estratègia d’agitació i propaganda adoptada pels principals mitjans d’abast estatal tergiversen una realitat social molt diferent

Per Sánchez, doncs, l’ofensiva de la caverna l’afavoreix electoralment. El problema el continua tenint dins de casa seva. Cal no oblidar que continua al capdavant d’un grup parlamentari que el va defenestrar i que la vella guàrdia ha tornat a mobilitzar-se contra ell. Aquest handicap és important, com es va poder comprovar el mateix diumenge. Davant de la manifestació ultradretana, segur que molts antics votants del PSC es van decidir a tornar a aplicar la teoria del vot útil socialista a Espanya, però una part d’aquests es van desencisar de seguida quan van sentir a Pedro Sánchez, amb la intenció d’apaivagar els ànims interns, reivindicar a Santander el suport del PSOE a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució per suspendre l’autonomia a Catalunya.

Així doncs, l'única manera de forçar un tancament de files al partit al voltant del candidat a la presidència del govern espanyol és convocant eleccions. El debat intern al PSOE sobre el calendari electoral es va tancar amb la determinació de Sánchez de resistir, amb pressupostos o sense, fins a la tardor. La revolta interna liderada per Felipe González, Alfonso Guerra i alguns barons és el que l’ha obligat a replantejar els seus càlculs. Ara mateix ja sembla impossible resistir més enllà de l’estiu sense pressupostos i amb el partit fet un guirigall. Seria un agònic calvari. Per això, la filtració del 14 d’abril com a possible data per als comicis és un cop tàctic de Sánchez contra la seva pròpia caverna. L’anunci, malgrat que no es confirmi, contribueix d’entrada a silenciar els crítics que tenen aspiracions a figurar en les llistes o en un eventual nou govern socialista. Al cap i a la fi, les enquestes continuen situant Sánchez com a favorit en unes eleccions generals. Una altra cosa serà articular una majoria parlamentària, però, en tot cas, l'única manera que té Pedro Sánchez de consolidar el seu lideratge intern i netejar el partit d’adversaris és reivindicar-se amb una victòria electoral i actuar en conseqüència.

Agustí Colomines
Opinió “L’esperit de Colón” Agustí Colomines