És molt significatiu aquest afany tant polític com mediàtic d’analitzar la situació política a Espanya i a Catalunya en funció de qui està guanyant la batalla. Gairebé com si estiguessin en guerra. I, com en les guerres, la informació substitueix la propaganda i el periodisme esdevé un instrument d’agitació. I, més enllà de les consignes, el cert és que aquí ningú està guanyant res.

La reunió del Consell de Ministres a Barcelona i la reunió prèvia dels presidents Sánchez i Torra va inspirar al diari El Mundo el millor titular, que de tan mentider feia riure: “La rendició de Pedralbes”. Aportava tots els ingredients d’un bon titular... tret de la veritat, és clar. L’Abc i La Razón furgaven amb la mateixa idea, però destacant la “humiliació” del president espanyol per haver-se reunit amb Torra i haver fet un comunicat conjunt a favor del diàleg. El Mundo, l’Abc i La Razón, seguint fil per randa les estratègies del PP, Ciutadans i Vox, ara ja no consideren cap altre plantejament en les relacions Espanya-Catalunya que la derrota militar i, com en les guerres, tothom que no participi a l’“a por ellos!” és un traïdor. No és una estratègia nova, és la de sempre. Encara ressonen al Congrés dels Diputats les acusacions de Mariano Rajoy al govern Zapatero retraient-li haver “traït la memòria dels morts” en referència al conflicte basc i la política antiterrorista. Sembla que la dreta espanyola no aprèn dels seus errors. Va ser aquesta manera de fer que la va portar a enganyar el país en ocasió dels atemptats de l’11-M. Llavors la tesi era la mateixa. ETA havia matat i el PSOE era còmplice dels assassins perquè havia pactat a Catalunya el tripartit amb Esquerra Republicana, i Carod-Rovira havia tingut una reunió amb militants de la banda al sud de França. La gent no va combregar amb rodes de molí i va preferir propiciar un canvi polític a la Moncloa.

De fet, l’únic president espanyol que ha propiciat contactes amb ETA reconeixent l’organització terrorista com el moviment basc d’alliberament va ser justament José María Aznar.

Amb aquests antecedents, bravates com les de Pablo Casado, del tipus “el centre de comandament del secessionisme és a la Moncloa”, resulten grotesques. Ara bé, el més paradoxal és que estan tenint un efecte desmoralitzador no tant entre la gent, sinó entre uns espantats barons socialistes que sorprenentment temen més que ningú l’embranzida de les dretes de cara a les eleccions autonòmiques i municipals del maig. Aquest és el principal problema de Pedro Sánchez per mantenir la iniciativa política. Com ja es va demostrar en temps de José María Aznar, l’ofensiva cavernària sol tenir també un efecte mobilitzador de l’esquerra, però l’esquerra no es mobilitzarà a favor del PSOE si no presenta una alternativa ferma i contundent disposada a evitar la involució conservadora. És en aquest sentit que, els pitjors enemics, Pedro Sánchez els té a casa.