La pandèmia està causant estralls de tota mena, però també alguns canvis de mentalitat, autèntiques mutacions de diverses ortodòxies que semblaven dogmes immutables i que ara obren noves esperances sobre el futur de la humanitat. Per exemple, davant l’esclat d’egoismes nacionals desaforats, s’ha fet evident que mentre les diferents soques de Covid circulin pel planeta, ningú estarà segur. I convé a la societat benestant de Seattle o de Barcelona que els pobres de Bombai o de Bamako (Mali) també estiguin immunitzats. Així que els rics tindran l’incentiu de pagar les vacunes dels pobres si més no perquè no els exportin la malaltia. I davant la possibilitat de noves pandèmies, la inversió en salut ja no es dirà més despesa sanitària i esdevindrà una prioritat dels governs, per damunt d’altres conceptes de seguretat nacional. No hi ha més seguretat nacional que la salut de la ciutadania. Així que si alguna ortodòxia ha desmuntat la pandèmia de la Covid, ha estat el dogma de l’austeritat.

Un exemple paradigmàtic és el “New Deal” que promou ara el president dels Estats Units, Joe Biden, que pot suposar una autèntica revolució. Ha elaborat un pla de xoc per fer front a la pandèmia i a les seves seqüeles que suposa una inversió d'1,9 bilions de dòlars i això ho pretén fer no pas augmentant els impostos als assalariats com solen fer els governs de per aquí per omplir-se la boca de progressisme papanates, sinó a base de recaptar 2,5 bilions de dòlars apujant l’impost de societats. Biden ha posat en evidència la immoralitat que suposa que 91 de les 500 corporacions més grans dels Estats Units van pagar zero impostos el 2019.

La convicció que les seqüeles de la pandèmia s’han d'afrontar amb inversió pública i amb una redistribució més assenyada dels recursos arriba fins i tot a les institucions que han exercit com a guardians de l’ortodòxia. El Fons Monetari Internacional, que quan la crisi del 2008 es va erigir en referent doctrinari de l’austeritat i les retallades, “gràcies a la Covid”, ha baixat del burro i ara proposa, encara que tímidament, un “impost temporal de solidaritat” a les grans fortunes i a les multinacionals. No és que de sobte s’hagin tornat generosos, és que s’han adonat que les desigualtats han arribat a un punt que si no espavilen, es produiran inexorablement convulsions socials de conseqüències imprevisibles però inexorablement nefastes.

Davant la possibilitat de noves pandèmies, la inversió en salut ja no es dirà més despesa sanitària i esdevindrà una prioritat dels governs, per damunt d’altres conceptes de seguretat nacional. No hi ha més seguretat nacional que la salut de la ciutadania. Així que si alguna ortodòxia ha desmuntat la pandèmia de la Covid ha estat el dogma de l’austeritat

Ho ha explicat molt bé Janet Yellen, la secretària del Tresor dels Estats Units. Ha vingut a dir que no es tracta que els governs s’enfrontin a les empreses per castigar-les, sinó d’aplicar polítiques socialment estabilitzadores que beneficien mútuament tothom. És tan evident que fins i tot alguns milmilionaris com ara Jeff Bezos, fundador d’Amazon i l’home més ric del món segons Forbes, no va trigar ni 24 hores a donar suport a la reforma fiscal que proposa el president Biden, després que aquest li retragués les pràctiques d’enginyeria financera i tributària que li permetien no aportar res a la renda federal.

Així com les polítiques de Donald Trump van irradiar i embrutar la resta del planeta, cal esperar que ara el “New Deal” americà s’encomani també a la resta. Les dades ajuden. Estats Units va sortir abans de la crisi del 2008 d’Europa perquè l’Administració Obama va tenir clar que havia d’injectar recursos públics per dinamitzar l’economia. I ara ha tornat a passar el mateix, ja al final del mandat de Trump i amb l’inici de la presidència Biden. Els meus col·legues espanyols que exerceixen de corresponsals a Washington DC han rebut per dues vegades un xec personal de 1.400 dòlars perquè se’l gastin en el que vulguin i, per descomptat, fa dies que estan vaccinats. A Europa, el lideratge alemany imposa una exasperant lentitud i a Espanya la burocràcia frena irresponsablement la distribució de recursos entre els sectors més vulnerables.  

Ja va deixar prou clar Karl Popper que les teories (i els dogmes) no són mai eternes. Només duren fins que són refutats. Durant molt de temps s’ha fomentat la circulació dels diners però només entre els sectors rics i benestants, i ara, amb un nou gir keynesià, resulta que posar diners directament a l’abast de la gent, especialment la gent més pobra, té efectes encara més positius des del punt de vista de l’interès general. I d’aquí sorgeixen iniciatives com la renda bàsica universal (RBU). Ja no és tan cert com ens pensàvem que ensenyar a pescar és millor que facilitar directament el peix o, encara millor, fer arribar els diners perquè la gent compri lliurement peix o carn. És, dit d’una manera barroera, el que sostenen Abhijit Banerjee, Esther Duflo y Michael Kremer, premis Nobel d’Economia el 2019, pel seu disseny de polítiques de lluita contra la pobresa que han donat resultats extraordinaris a 100.000 escoles de l'Índia beneficiant cinc milions d’alumnes. En el seu llibre Good economics for hard times, Banerjee i Duflo, demostren amb dades que l’ajut econòmic directe a una família vulnerable esdevé un incentiu per canviar la seva situació. “No hi ha proves que les transferències incondicionals de diner fomentin una vida dissoluta —sostenen Banerjee i Duflo— i als països subdesenvolupats, on molta gent corre el risc de trobar-se desnonada, el valor de tenir assegurada una opció com la renda bàsica universal pot ser enorme, tant per enfrontar-se a la mala sort com per fer més fàcil intentar quelcom de nou”.

Segurament són massa prematurs els eslògans del tipus “ens en sortirem” i “tot anirà bé”, però s’estan movent unes plaques tectòniques en el pensament universal que permeten albirar la possibilitat que un cop vaccinats i superada la present pandèmia, hi haurà prou massa crítica al planeta disposada a “intentar quelcom de nou”.