L’ofensiva de l’establishment polític, financier i mediàtic contra Albert Rivera, una autèntica operació de “acoso y derribo” contra el líder de Ciutadans, no és per la raó patriòtica d’evitar que la investidura de Pedro Sánchez com a president del Govern espanyol depengui dels diputats independentistes catalans o bascos, sinó per impedir la coalició PSOE-Podem que és el que de debò espanta les elits extractives que vampiritzen el Butlletí Oficial de l’Estat.

Ja s’ha convertit en sistemàtic en la política espanyola —i no diguem en la catalana— assenyalar uns objectius i un arguments de cara a la galeria com a tàctica per aconseguir un altre objectiu absolutament diferent que no es vol confessar. No és veritat que la investidura de Pedro Sánchez corri perill. Encara que vulgui rebutjar els vots dels independentistes, que tampoc és del tot segur, Sánchez té la investidura assegurada si més no a la segona volta, quan en tindrà prou rebent més vots dels que sumin totes les dretes. El tripartit de la caverna, a tot estirar, pot sumar 152 diputats comptant canaris, navarresos i fins i tot el diputat càntabre i donant per descomptat, perquè ho han dit, que ERC, Bildu i JXCat no s’apuntarien a la conxorxa. PSOE i Podem junts superen amb escreix el bloc de la dreta. Això sí, el suport de Podem sempre és un factor constant, imprescindible, i aquest és el problema. El PSOE ha pactat amb qui té a la seva esquerra a municipis i comunitats autònomes, però per al Govern central i el Congrés dels Diputats sempre ha mirat a la seva dreta (UCD, CiU, PNB) i mai a l'esquerra, com si fos una cosa que té prohibida des de l'experiència del Front Popular.

Suposadament, un acord amb Ciutadans li asseguraria a Sánchez una legislatura estable; li permetria portar a terme les polítiques econòmiques austeres que li imposarà Berlin, tindria el poder financer i les elits extractives a favor seu i només tindria la complicació del conflicte català, però no gaire més del que ja ho està. En canvi, el pacte amb Podem li suposaria una legislatura molt més difícil. Hauria de pactar les polítiques econòmiques simultàniament amb Podem, el PNB i, com a mínim, Esquerra Republicana, per tant no podria ser tan auster com voldria Angela Merkel o qui la substitueixi, i la dreta econòmica li posaria tots els bastons a les rodes imaginables.

L’objectiu de l’establishment és impedir com sigui la coalició PSOE-Podem i Sánchez aspira en darrer terme a una investidura low cost

Tanmateix, en democràcia els representants són elegits per uns votants que saben el que volen. En aquest sentit, tots els esforços que fa Pedro Sánchez per aconseguir el suport de Ciutadans o l’abstenció del Partit Popular és contradictori amb el que han expressat els votants socialistes a gairebé totes les enquestes. Volen el pacte amb Podem. “Con Rivera, no”, cridaven la nit electoral els socialistes més entusiastes. De fet, les eleccions d’abril es van plantejar com una confrontació entre el bloc de la dreta i el bloc de l’esquerra. Per tant, si la campanya contra Rivera tingués èxit i finalment Sànchez arribés a un pacte amb Ciutadans, la gent d’esquerres tornaria a sentir-se traïda i amb raó.

De moment, sembla que això no passarà. L’Ibex35 va promocionar Rivera perquè fos el Miquel Roca del segle XXI, capaç de donar estabilitat amb la dreta o amb l’esquerra, i, com ja vam comprovar a Catalunya, s’han trobat amb tot el contrari, amb un radical sistemàtic l’ambició del qual és inversament proporcional al seu talent.

Ara, el que tampoc no passarà és que Pedro Sánchez forci la repetició de les eleccions. És un risc massa elevat i que, ara per ara, no interessa ningú. L’amenaça de noves eleccions que sorgeix dels desacords proclamats per Sánchez i Iglesias són una altra tàctica del president en funcions per guanyar temps a veure si la crisi de Ciutadans dona resultat i espantar Podem perquè s'avingui a facilitar una investidura low cost.