Pràcticament cada dia, si no diversos cops per setmana, el secretari d’Estat dels Estats Units publica un comunicat oficial felicitant de part del president a tal o qual país en el dia de la seva independència. Es parteix de la base que la independència és bona en si mateixa i tothom la celebra. Espanya, per exemple, tal com ens van ensenyar a les escoles, celebra la victòria a “la guerra de la independencia” contra les tropes napoleòniques, tot i que va suposar un retorn a l’absolutisme. No cal dir que tothom vol la independència del seu país. La independència sol identificar-se amb la llibertat col·lectiva, i la dependència amb l’opressió. Per això en processos de disputa de sobirania ningú abandera la dependència. Mai no s’han vist enlloc pancartes demanant la dependència. En tot cas, es disfressen amb altres conceptes com la unitat.
La qüestió és: si per tothom la independència és bona, com potser que en alguns casos hi hagi gent que no la vulgui? La primera raó és que no tothom té la mateixa referència nacional. Tots volen la independència del seu país, però no tots consideren seu el mateix país. També sol passar que, independentment del seu sentiment de pertinença, no volen la independència els que beneficiats per l’statu quo temen que el canvi polític perjudiqui els seus interessos. I també hi ha els que, tot i desitjant la independència, prefereixen resignar-se i hi renuncien perquè no estan disposats a pagar el preu ni a suportar els sacrificis que inevitablement comportarà el conflicte.
La lluita per la independència allà on ha reeixit ha subvertit el règim prèviament establert amb un exercici de desestabilització constant. El que no sol passar mai és que un país o una nació aconsegueixi la seva independència sense trencar un plat. I procuren no trencar res els que tenen alguna cosa a perdre.
Contrasta la bel·ligerància desenfrenada de les institucions de l’Estat amb l’extremada prudència dels líders independentistes, però actuen així perquè els seus partidaris tampoc estan gaire disposats a posar en risc la seva situació de confort
Al llarg del conflicte català s’han produït mobilitzacions multitudinàries que han posat en evidència per una banda una estesa voluntat sobiranista i, al mateix temps, una nul·la intenció de trencar res. Després de les grans performances, els líders independentistes presumien del caràcter democràtic de la protesta pel fet que no s’havia fet malbé ni una sola paperera. I quan després de la sentència, alguns joves i altres no tan joves van cremar alguns contenidors, els independentistes benpensants ho van condemnar enèrgicament. Quan es va aplicar el 155, la consigna oficial independentista va ser que cap funcionari es rebel·lés contra el que consideraven una usurpació. I, fins i tot, quan la repressió de l’Estat es va acarnissar amb multes milionàries als capdavanters del moviment els va sorgir un admirable i generosíssim moviment de solidaritat... per pagar-les!
Ara ens trobem davant la probable inhabilitació del president de la Generalitat, que des del punt de vista sobiranista suposa un nou escàndol democràtic, i els líders del moviment es divideixen entre els que plantegen una resposta simbòlica i els que es neguen a afegir més inestabilitat política. Fins i tot la CUP ha variat el seu llenguatge revolucionari i fa seguiment dels que prefereixen passar pàgina i anar a eleccions. Sembla que tothom tremola, bona part dels independentistes i tots els seus adversaris, davant la possibilitat que el president Torra adopti una actitud resistent, com si inhabilitar i destituir del càrrec un president democràticament elegit per penjar una pancarta no fos l’acte desestabilitzador que desencadena la crisi.
El procés sobiranista català ha posat en evidència la regressió antidemocràtica de l’Estat. S’han desvirtuat els fets, s’han tergiversat lleis, i s’han perseguit i reprimit els dissidents. Totes les maldats del Govern Rajoy que ara tant escandalitzen no s’haurien pogut portar a terme si prèviament no s’hagués constituït la “policia patriòtica” que amb el pretext de defensar la unitat d’Espanya emparava i encobria la corrupció de les institucions de l’Estat. Contrasta, doncs, la bel·ligerància desenfrenada de les institucions de l’Estat amb l’extremada prudència dels líders independentistes demanat sempre als seus partidaris que mantinguin la calma. Si actuen d’aquesta manera no és només per l’efecte dissuasori de la repressió, sinó perquè també són conscients que els seus partidaris tampoc estan gaire disposats a posar en risc la seva situació de confort. Hi ha prou indicis per afirmar que la societat catalana està indignada i se sent ferida, però no tan desesperada com per anar a les barricades. És el que hi ha.
L’independentisme català ha pres un caràcter performatiu. Ha esdevingut una nova formulació del “som i serem”. És un fet en si mateix que no és gens banal. És obvi que té conseqüències. I les continuarà tenint a curt i a llarg termini
Arribem, doncs, a la conclusió que l’independentisme català ha agafat un caràcter performatiu. El filòsof britànic John Langshaw Austin va desenvolupar la teoria dels actes de parla en la seva obra How to do Things with Words (Com fer coses amb les paraules). Sosté Austin que les paraules poden descriure un fet, però també poden fer el fet. L’exemple més obvi és el “jo prometo”. No és una descripció, la promesa és el fet. La voluntat de ser també té caràcter performatiu. Quan els catalans, pocs o molts, diuen “som una nació” ja estan exercint en el mateix moment la seva condició de nacionals, la prova és que en el preàmbul de l’Estatut de 2006 es diu que “El Parlament ha definit Catalunya com a nació recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya”. Ho són perquè ho diuen ells, perquè la Constitució ho rebaixa a nacionalitat. Ara l’independentisme català ha esdevingut una nova formulació del “som i serem”. És un fet en si mateix que tampoc és gens banal. És obvi que té conseqüències. I les continuarà tenint a curt i a llarg termini.