La dreta espanyola, entesa com un complex financer, judicial i militar, sempre monàrquic, es considera únic i legítim propietari de l’Estat i no ha estat mai democràtica. No ha estat mai democràtica en el sentit que els valors de la Revolució Francesa —llibertat, igualtat, fraternitat— no han format part del seu corpus doctrinari ni els ha defensat mai. Més aviat, al contrari, els ha combatut a base d’autoritarisme i força militar.

Totes les experiències democràtiques espanyoles han acabat amb un pronunciament militar. Cop d’estat del general Pavia (1874); cop d’estat del general Primo de Rivera (1923), cop d’estat del general Franco (1936)... Certament, en alguns moments de la història la dreta espanyola no ha tingut més remei que acceptar a contracor no tant la democràcia com el joc electoral dels partits polítics, però sempre ha actuat seguint el mateix guió. Si no governa, desestabilitza sistemàticament els governs que considera adversaris fins a fer-los caure. És el que torna a fer ara amb el govern de Pedro Sánchez.

La conspiració, el soroll de sabres, la desestabilització ha estat una constant que sempre dona fruits. De la Sanjurjada va venir la rebel·lió franquista. I ningú pot negar a hores d’ara que el cop d’estat del 23-F va comportar una involució al procés democràtic que acabava de començar.

La dreta espanyola, entesa com un complex financer, judicial i militar, sempre monàrquic, mai ha estat democràtica i, quan no governa, desestabilitza. Ara està decidida a tombar l’executiu Sánchez-Iglesias però que se’n surti depèn del coratge del president espanyol

Ara mateix, el complex militar-judicial-financer, amb el patrocini (com sempre) de la Corona, està decidit a impedir a totes passades que el govern PSOE-Podemos es consolidi. I Pedro Sánchez ho té tot en contra: el Rei, el poder judicial (no confondre amb els jutges), el poder militar, l’Ibex-35, la vella guàrdia del seu partit, alguns barons que somien en substituir-lo  i fins i tot el diari El País. Això li passa en la pitjor conjuntura possible, amb una pandèmia ingovernable, amb una economia a punt del cataclisme, amb un conflicte a Catalunya que el dessagna per tots costats i pendent de l’aprovació dels pressupostos, que aquest cop és una condició sine qua non per continuar governant i els números encara no surten.

Amb aquestes premisses qualsevol diria que Pedro Sánchez té els dies comptats, però Sánchez ha demostrat una capacitat insòlita de supervivència. Ara, tot depèn del seu coratge. De si desafia els seus poderosos adversaris i tira endavant amb els aliats que li van donar el suport que necessitava per governar o si s’acovardeix i procura fer una política poruga que apaivagui els que, faci el que faci, volen acabar amb ell.

Sánchez té prou suport parlamentari per aprovar pressupostos i per tirar endavant les reformes necessàries per acabar amb la impunitat de la dreta judicial, per encarrilar el conflicte català i per recuperar l’esperit democràtic amb què es va redactar la Constitució del 78 ( i no s’està aplicant). No cal dir-ho, és un desafiament difícil i arriscadíssim, perquè el búnquer —sobretot el poder judicial— respondrà com una bèstia malferida, però si pretén sobreviure a base de claudicacions i de la condescendència dels que el volen destruir, llavors sí que està perdut. Deien els revolucionaris que sempre és millor morir dempeus que viure agenollat, però un Pedro Sánchez de genolls tampoc sobreviurà.