La judicialització del conflicte entre Espanya i Catalunya ha estat l’estratègia política per “escapçar” el moviment independentista, en paraules de l' ex-vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, com a primer pas per desactivar les ànsies sobiranistes de bona part dels catalans. No hi havia més estratègia que consumar la derrota en un sentit militar. És a dir, una derrota que impedeixi a l’enemic tornar a aixecar el cap.

Es van empresonar els líders, es va dissoldre el Parlament, es va ocupar el Govern de la Generalitat i es van convocar unes eleccions en circumstàncies propícies per arrabassar les institucions catalanes als partits d’obediència catalana i portar a terme un pla de castellanització de Catalunya. Tanmateix, tot va sortir com estava previst tret del resultat electoral del 21 de desembre, que ha permès mantenir el poder autonòmic en mans sobiranistes i un president a l’exili exculpat per tribunals europeus i entregat a la denúncia de la vulneració de drets fonamentals.

Amb aquest contratemps, tota la feina ha quedat en mans dels jutges. La sentència ha de servir per confirmar la derrota de l’independentisme, que no consisteix només en les condemnes de presó, sinó en generar la jurisprudència necessària per bloquejar d’ara endavant l’acció política dels dissidents catalans i dels espanyols més exigents amb el respecte a les llibertats i els drets civils.

De fet, les insòlites providències del Tribunal Constitucional d’aquesta setmana prohibint al Parlament, sota amenaça de conseqüències penals, els debats sobre l’autodeterminació i les resolucions de la Junta Electoral imposant criteris periodístics suposen un avançament del que vindrà a continuació. La regressió és evident si es té en compte que el Parlament ja va aprovar el 12 de desembre de 1989, és a dir, ara fa 30 anys, que “l’acatament del marc constitucional vigent com a resultat del procés de transició política des de la dictadura a la democràcia no significa la renúncia del poble català al dret d’autodeterminació nacional tal i com estableixen els principis dels organismes internacionals i es desprèn del preàmbul de l’Estatut de 1979”. Atés que la resolució era l’expressió d’una voluntat política democràticament expressada, el pronunciament del Parlament no va ser objecte llavors de cap impugnació.

Mai les victòries ni les derrotes resolen conflictes ni garanteixen la pau. Tenim ara una lliçó africana. El premi Nobel Abiy Ahmed ha resolt l’enfrontament desigual entre Etiòpia i Eritrea oferint pau, alliberant presos i pactant amb els exiliats

Sembla que serà dilluns o dimarts que el Tribunal Suprem farà pública la sentència que ha de consumar la involució política del sistema polític espanyol. Les filtracions i especulacions aparegudes fins ara tenen escàs interès atès que en cap cas la sala segona s’autoreprovarà per haver assumit la causa i haver mantingut durant dos anys la presó preventiva dels acusats. Entre la rebel·lió i la sedició, trobaran el terme mig afegint-hi la malversació. El veredicte no tindrà en compte l’estat d’opinió de la societat catalana, on 8 de cada 10 ciutadans considera injustos els empresonaments, sinó que tindrà més present l’opinió pública espanyola, que segons els sondejos publicats justifica majoritàriament les condemnes.

En tot cas, queda clar que la sentència no només no aturarà el conflicte, sinó que, perdó per l’expressió, la liarà parda a Catalunya, perquè seria inaudit no protestar contra el que la majoria social considera injust, però també al conjunt d’Espanya, immersa en una campanya electoral insòlita, animada amb l’exhumació de les despulles de Franco i amb el Govern en funcions estremit per uns sondejos que anuncien la continuïtat del bloqueig polític.

Mai les victòries ni les derrotes resolen conflictes ni garanteixen la pau. Tenim ara una lliçó africana que val la pena proclamar, gràcies al comitè noruec que divendres va decidir atorgar el premi Nobel de la Pau al primer ministre etíop Abiy Ahmed. Etiòpia és un país de cent milions d’habitants que durant vint anys ha tingut un conflicte armat amb Eritrea, un país de només cinc milions d'habitants. Sobre el paper, Etiòpia tenia assegurada la victòria militar, però el conflicte s’havia eternitzat. Abiy Ahmed va accedir al poder l’any passat i en pocs mesos ha donat la volta a un conflicte que semblava interminable. “Tancar portes és el pitjor enfocament”, va declarar a poc de prendre possessió, i les va obrir de bat a bat. Va oferir la pau al líder d’Eritrea, Isaias Afewerki, i es van restablir les comunicacions entre tots dos països. Famílies separades es van retrobar com quan va caure el mur de Berlín. Ahmed va alliberar els presos polítics, va propiciar el retorn dels exiliats, li va demanar a un dissident que tornés del seu exili als Estats Units per dirigir la comissió electoral, va alliberar els mitjans de comunicació, va promocionar una dona a la presidència de la República i va formar un gabinet paritari. Abiy Ahmed va renunciar a la victòria militar però ningú l’ha acusat de covard. Ans al contrari, ha esdevingut un líder de referència que ha aixecat les esperances al conjunt del continent africà.

Fins que no arribi un Ahmed, Espanya i Catalunya mantindran un conflicte que ningú guanyarà, així que, de moment, ens hi haurem d’acostumar.