Si el judici acabés avui i el Tribunal Suprem es limités a jutjar estrictament el que s’ha vist fins ara a la sala, no tindria arguments per sentenciar que s’ha comès el delicte de rebel·lió, ni de sedició i no hauria trobat cap prova concloent respecte a la malversació. Potser podria agafar-se a la desobediència, perquè cap dels acusats s’ha desdit del seu compromís amb el referèndum suspès pel Tribunal Constitucional, però no hi hauria matèria per a la condemna penal, perquè com han reiterat tots els acusats, la convocatòria de referèndums per autoritats que no tenen la competència va ser expressament despenalitzada considerant que fets com el de l’1 d’octubre “no tenen suficient entitat per merèixer el retret penal”.

Qualsevol diria, tal com han anat els interrogatoris, que la fiscalia ja ha llançat la tovallola respecte a l’acusació de rebel·lió, que paradoxalment és el delicte més greu pel qual es demanen les penes més elevades i, en canvi, gairebé no insisteix en els fets. Tanmateix, és impossible que s’hagi arribat fins aquí per després oblidar-se de l’assumpte, quan els presos fa un any que pateixen presó preventiva i el Tribunal Suprem ha assumit el cas precisament per l’acusació de rebel·lió. Així que tot apunta que el fiscal es reserva per atacar quan declarin les desenes de testimonis policials que portaran a la sala convenientment ensinistrats. Cal no oblidar que el Tribunal ha admès els testimonis policials espanyols i no pas el testimoni de les víctimes de la violència policial que es va practicar l’1 d’octubre, les imatges de la qual van circular arreu del planeta.

La declaració de Jordi Turull ha estat impecable, en el sentit que ni el fiscal ni l’advocada de l’Estat han aconseguit arrancar-li una sola resposta de les perseguides, fins al punt que en un moment donat el president de la Sala, que ha demostrat que té pressa, ha hagut de reconvenir l’advocada que representa el govern espanyol: “Tampoc esperi que la resposta la satisfaci”, li ha dit.

Tot apunta que el fiscal es reserva per atacar quan declarin les desenes de testimonis policials que portaran a la sala convenientment ensinistrats

En el cas de Turull, l’estratègia dels acusadors s’ha centrat bàsicament a alimentar l’acusació de malversació, que ja va estar negada pel ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro i pel president del govern espanyol, Mariano Rajoy. Com no se’n sortien amb factures que només eren proforma, han buscat petroli amb els encàrrecs publicitaris a TV3 i Catalunya Ràdio, on no hi ha transacció possible, d’acord amb la llei de la CCMA.

Amb tot, la intervenció més transcendent de Jordi Turull ha estat quan ha comparat les repetides desobediències al Tribunal Constitucional comeses pel govern de l’Estat amb el fet que ell, per no atendre una providència, que no té el rang de sentència, ja fa un any que és a la presó. Ha estat quan ha dit. “Així que ser constitucionalista és un xollo, perquè pots fer el que et roti que no passa res, però si ets independentista, vas a la presó. I després diuen que no ens persegueixen per les nostres idees”.

Per la seva banda, la declaració de Raül Romeva, que ha estat eminentment política i sense preguntes dels acusadors, difícilment podrà passar desapercebuda als tribunals europeus, tractant-se com és ell d’un polític de llarga i inequívoca trajectòria europeista, sempre compromès amb la pau i la defensa dels valors fundacionals de la Unió Europea. En aquest sentit, ha posat el dit a la nafra quan ha posat en evidència la paradoxa de seure ell al banc dels acusats per defensar les llibertats i els drets fonamentals i ser acusats pels que en són contraris com Vox: “Els que defensem aquests valors ens trobem en el banc dels acusats i els que els amenacen de forma ostensible, s'asseuen a l'estrada entre les acusacions. Aquest és un fet que hauria d'incomodar els demòcrates. És difícil concebre una realitat tan paradoxal com la que estem vivint”. Pel vist avui, si Turull i Romeva acabessin condemnats, o Europa intervé o deixarà de ser Europa.