Per descomptat que mai no he cregut en el dret de sang de les dinasties, ni en la sang blava de l’aristocràcia, però fins no fa gaire considerava que, des d’un punt de vista català, convenia més que Espanya tingués un rei que un president de república, bàsicament perquè el rei no es vota i el president, sí.

Situats en l’esquema d’una Espanya autonòmica i posats a votar un president espanyol, difícilment hauria estat elegit un català autonomista o autodeterminista per presidir la República —no veníem precedits en aquest cas de cap Gloriosa Revolució— i en el cas que això passés, l’elegit seria un català de la mena de Josep Borrell o Albert Rivera, més centralista que els centralistes, disposat a fer el que calgui per fer-se perdonar l’origen. I, evidentment, un president elegit de forma democràtica tindria tota la legitimitat per actuar com ho considerés oportú, no hauria de ser neutral ni imparcial i des de Catalunya ningú no podria retreure-li res, atès que actuaria d’acord amb la voluntat democràticament expressada pels espanyols.

En canvi, un rei, com que no té la legitimitat que atorguen les urnes, s’ha de guanyar el suport de manera permanent i procurar tenir tothom content. En l’inici de la transició, els esforços de la monarquia per guanyar-se els catalans van ser molt evidents. El Rei es va empassar un president, Tarradellas,  i una institució, la Generalitat, procedents de la legitimitat republicana; va fer els primers discursos a Catalunya en català, i va incorporar en el seu argot el concepte “pueblos de España”. Ja sé que en l’ambient hiperventilat d’avui, tot això els pot semblar bullshit, però venint de la dictadura, allò va representar llavors un gir de 180 graus.

Un rei, com que no té la legitimitat que atorguen les urnes, s’ha de guanyar el suport de manera permanent i procurar tenir tothom content

Bona part dels catalans van expressar la seva satisfacció. L’any 1981, el llavors alcalde de Barcelona, Narcís Serra, va organitzar el dia de les Forces Armades, i la ciutat s’hi va bolcar i la desfilada militar va atraure un nombrós públic familiar com si es tractés d’un 14 de Juliol a França. Després van continuar alguns gestos de relacions públiques que tampoc eren poca cosa. Joan Carles I va donar suport a la candidatura olímpica de Barcelona abans que el govern espanyol. El monarca va visitar el Parlament de Catalunya, que era una manera de donar suport a les aspiracions catalanes d’autogovern. (Va ser quan Joan Carles va preguntar què hi havia al pis de dalt; el president Xicoy li va contestar que “arriba tenemos las golfas”, i amb un fart de riure Joan Carles I li va respondre: “Vaya, veo que tenéis de todo”.)

Uns anys més tard, Joan Carles va enviar el seu hereu al palau de la Ciutadella i va ser quan Felip va dir allò que “Catalunya és lo que los catalanes quieren que sea”. Més cap aquí la Casa del Rei va organitzar el casament de la infanta Cristina a la capital catalana, per compensar que la infanta Elena s’havia casat a Sevilla i l’hereu ho faria a Madrid.

El paper del Rei és representar la voluntat de tots i al mateix temps; això implica, a més d’un mínim d’intel·ligència i audàcia, no deixar-se arrossegar i mantenir-se per sobre de les disputes polítiques, partidistes o territorials i contribuir a l’entesa. La mateixa Constitució espanyola del 78 estableix que el Rei “arbitra i modera el funcionament regular de les institucions”. Es tracta de mantenir un equilibri i la neutralitat ha de ser exquisida, perquè el decantament cap a una banda no afecta la persona, sinó la institució. Si el Rei es pronuncia políticament, el problema té difícil remei, perquè no estan previstes unes eleccions en les quals els ciutadans puguin expressar la seva satisfacció o rebuig. I, si la monarquia nega a un ciutadà una reivindicació, la negació és per sempre i, per tant, la monarquia deixa de ser una institució útil per a aquest ciutadà.

Les imatges de Tarragona de divendres són dramàtiques: van preferir deixar l’estadi buit per evitar una nova xiulada al monarca

Durant molts anys, l’estratègia política dels governs de Jordi Pujol plantejava un esquema de sobirania compartida basat en el pacte amb la Corona. Pujol es queixava sovint dels governs espanyols però mai del cap de l’Estat. És si fa no fa el plantejament dels escocesos. Alex Salmond tenia clar que si Escòcia s’independitzava continuaria reconeixent Isabel d’Anglaterra com a reina també seva. Estic convençut que la reina d’Anglaterra no volia de cap manera que guanyés el sí a la independència en el referèndum escocès, però, conscient del seu paper, se’n va guardar prou de dir-ho. Tot el contrari del que va fer Felip VI el 3 d’octubre, que ha tingut com a resposta el trencament de relacions institucionals entre el Govern de la Generalitat i el Rei, un fet simbòlicament gravíssim que té difícil solució.

Les imatges de Tarragona de divendres són dramàtiques. És va seleccionar ideològicament el públic i, com no van trobar prou quòrum, van preferir deixar l’estadi buit abans que omplir-lo de gent per evitar una nova xiulada al monarca.

Si el conflicte català no es podia arreglar amb Rajoy, Rajoy, com s’ha vist, era substituïble, però si el conflicte català no es pot arreglar amb el Rei, la monarquia, que havia d’exercir d’aliada per resoldre’l, ha esdevingut un problema. No sé si Felip VI s’haurà de disculpar com pretén el president Torra, però el que és segur és que haurà de rectificar si vol tornar a ser un factor d’estabilitat. I, es miri com es miri, l’estabilitat és incompatible amb l’existència de presos i exiliats.