Els catalans suspenien la gestió del Govern de la Generalitat, segons els sondejos de la mateixa institució, però han tornat a dipositar pràcticament la mateixa confiança en els partits que formaven la coalició tan problemàtica de Junts per Catalunya amb Esquerra Republicana. Així que la majoria independentista s’ha mantingut i ha crescut no pas perquè agradi com governen aquests partits, sinó perquè consideren que els altres són pitjors. I ho són en la mesura que aposten per la repressió, pel 155, les porres i les represàlies. De fet, el resultat de les eleccions és un nou pronunciament de dignitat i resistència de la societat catalana contra la repressió.

Dit això, no convé abusar de la paciència de la gent. La repressió continua i continuarà, com ho ha deixat clar aquest dilluns mateix la Fiscalia impugnant el tercer grau dels presos, però sense un bon govern serà difícil que els ciutadans no se'n desentenguin com han fet bona part dels que ara s'han abstingut. Es confia tan poc en les possibilitats d'entesa entre ERC i JxCat que tothom veu factible que s’hagin de repetir les eleccions. Però a qui li interessa repetir les eleccions? Òbviament als que han perdut, els que no poden governar, i faran tots els possibles perquè això passi. És evident que si els independentistes tornen a demostrar que són incapaços de remar en la mateixa direcció, no només perdran les eleccions. Pot ser que la gent els rebi als pobles llançant-los tomàquets.

Si Aragonès no tanca un acord ràpid amb JxCat i la CUP, Illa passarà al davant, posarà en marxa el rellotge i en dos mesos qualsevol espurna pot provocar una tragèdia

I per evitar el risc de noves eleccions, l'única manera és tancar un acord al més ràpid possible i no sembla fàcil. Després de l’experiència dels darrers anys és comprensible que alguns dirigents d’Esquerra Republicana no tinguin gaires ganes de repetir la coalició amb JxCat i intentin primer altres fórmules que ni políticament ni aritmèticament acaben de quadrar i, en tot cas, deixar per a més endavant un pacte amb JxCat que no permeti als de Puigdemont prodigar-se gaire com a alternativa. Tot això és possible, però requereix temps i el temps, deia Churchill, és més important en política que en gramàtica.

Abans de vint dies hi ha d’haver un acord per a la presidència del Parlament, que ja és un càrrec fonamental, generalment la primera contrapartida dins un acord d’investidura. Durant els deu dies següents, el nou president de la cambra farà la ronda de consultes i haurà de proposar per a la investidura el candidat que reuneixi més suports. Si llavors Pere Aragonès ja ha tancat el pacte amb JxCat i la CUP, la legislatura arrancarà sense gaires problemes. Tanmateix, si Aragonès no pot garantir la majoria, el president del Parlament no tindrà més remei que proposar la candidatura de Salvador Illa, que ja ha deixat clar que s'hi postularà. I segurament Illa no aconseguirà la presidència, però posarà el rellotge en marxa, i les negociacions posteriors amb JxCat i la CUP a la vegada i a contrarellotge ja no seran tan fàcils, ni tan cordials. Durant dos mesos pot passar qualsevol cosa que alteri l’escenari i segur que es produirà alguna ofensiva desestabilitzadora. El risc d’haver de repetir les eleccions pressionarà sobretot Pere Aragonès, que ara pot ser president havent d’empassar-se algun gripau, però després pot ser que ni amb gripaus ni amb granotes. Val més tenir un conill que seguir una llebre.