Probablement el que més preocupa els catalans ara mateix és la pandèmia de la Covid i les seves conseqüències socials i econòmiques, però sembla prou evident que ni el Govern de la Generalitat, ni el Govern espanyol tenen prou capacitat per ells mateixos per resoldre aquest problema, quan ni tan sols la Unió Europea és capaç d’imposar la seva autoritat a les empreses farmacèutiques que han de proveir les vacunes. Així que cap de les dues opcions de Govern previsibles -el tripartit suposadament d’esquerres o la coalició suposadament independentista- ens trauran de la pandèmia. A les eleccions catalanes el que es dirimeix és El Conflicte. Així, amb majúscules, perquè és el fenomen que està determinat la política espanyola des de fa més d’una dècada i ens té a tots cansats i/o indignats.

Com ha deixat clar el candidat socialista, del que es tracta és si els catalans volen “passar pàgina” del procés sobiranista, com si res no hagués passat,  o bé no estan disposats a acceptar resignadament la repressió com un èxit de l’Estat i assumir la derrota.

No cal dir que en el resultat influirà la reacció malhumorada dels que més han patit les severes conseqüències econòmiques de la pandèmia, però com ha deixat clar el candidat socialista, Salvador Illa, del que es tracta és si els catalans estan disposats a “passar pàgina” del procés sobiranista, com si no hagués passat res- o bé no estan disposats a acceptar resignadament la repressió com un èxit de l’Estat i assumir la derrota política. Els cansats, indignats i els resistents no solen votar igual.

De fet, no ens mogut de lloc. Com en les dues anteriors eleccions, la qüestió és si el conflicte entre Espanya i Catalunya està resolt o no. El 2015 i el 2017, la voluntat democràticament expressada pels catalans van registrar una majoria independentista que aixecava acta del conflicte. Des de llavors, l’Estat espanyol, com faria qualsevol altre en la seva situació, ha seguit una estratègia per dissuadir els independentistes de mantenir la seva posició, però a diferència del que va fer el Regne Unit amb Escòcia o el Canadà el Quebec, ha considerat que seria més efectiva que la seducció la repressió pura i dura del moviment sobiranista  per derrotar-lo fins que no aixequi el cap. I no es pot dir que aquesta estratègia no hagi tingut conseqüències considerables. Des del 2015 ençà s’han destituït o processat governants, presidents, diputats, regidors i activistes, hi ha hagut un acarnissament amb els presos... tot plegat ha enfurismat una part de la societat catalana, però no tant com per generar una reacció desestabilitzadora. És la “impotència coercitiva” dels catalans que va descriure Vicens Vives. Per això, una part del moviment independentista, conscient del poder destructor de l’Estat, s’ha mostrat disposada a renegociar una nova estabilitat, mentre que un altre es mostra ben decidida a mantenir la  posició de resistència. Des de l’establishment polític i mediàtic es considera que resistir davant d’un adversari tan poderós i bel·ligerant com és l’Estat és una pèrdua de temps que impedeix dedicar energies a altres assumptes, mentre que els partidaris de resistir ho plantegen com una qüestió de dignitat democràtica i de supervivència nacional.

Des de l’establishment es considera que resistir davant d’un adversari tan bel·ligerant com és l’Estat és una pèrdua de temps, mentre que els partidaris de resistir ho plantegen com una qüestió de dignitat democràtica i de supervivència nacional.

Amb una certa lògica la gent ha tingut por de les represàlies i pocs han estat disposats a posar en perill el seu patrimoni o el seu nivell de confort. Però la democràcia permet expressar si més no “l’acte d’afirmació continuada”, que des d’Almirall fins a Vicens Vives ha estat el paradigma polític català. El catalanisme sempre ha tingut un caràcter performatiu. Catalunya existeix políticament només perquè els catalans ho diuen. Així que no cal descartar que els silencis que hi ha hagut davant la repressió esdevinguin ara un crit eixordador. Covid a banda, votar el 14 de febrer no serà tan arriscat com l’1 d’octubre i aquesta vegada ningú acabarà a la presó per votar el contrari del que vol l’Estat. Deia Vicens que als catalans no els mou la raó com als francesos, ni la metafísica com els alemanys, ni l’empirisme com als anglesos, ni la intel·ligència com als italians ni  la mística com als castellans. “A Catalunya - concloïa - el mòbil primari és la voluntat de ser”. Dit d’un altre manera, és el “som i serem” de tota la vida i Popper, com a liberal que era, afegia que “per a una nació la llibertat és més important que la riquesa, i, en la vida política, aquesta és una condició indispensable per viure almenys humanament”