Consta que Carles Puigdemont està ben decidit a construir una força política nova de trinca, estrictament independentista i transversal, que rebutgi qualsevol limitació ideològica que pugui distreure de l’objectiu final. Per això compta amb gent tan diferent com Jordi Sànchez, Jordi Turull, Elsa Artadi, Antoni Morral, Laura Borràs o Josep Andreu. Com tothom s’ha adonat ja que la independència no es pot aconseguir en 18 mesos —ja era hora—, la intenció és ara liderar la “resistència” al fenomen més evident als ulls de la majoria com és la repressió de l’Estat i, com a estratègia inseparable, organitzar simultàniament la “llarga marxa” d’un moviment unitari cap a la llibertat nacional.

La idea no és nova. Un objectiu tan ambiciós i difícil com la independència d’un país requereix el suport d’una majoria social inqüestionable tan plural com sigui el mateix país. No pot ser un projecte que afegeixi compromisos ideològics, perquè exclouria una part del cos social, el concurs de la qual resulta imprescindible. Dit d’una altra manera, a diferència d’altres propostes polítiques, la independència, igual que la unitat nacional quan es tracta d’un estat constituït, exigeix per si mateixa esdevenir la prioritat que passa per damunt de qualsevol altra qüestió. Els partits espanyols ho tenen clar i els catalans no tant. No es pot guanyar la independència en contra de la burgesia ni contra el proletariat; tampoc contra els religiosos ni contra els laics. Es necessiten tots, per lletjos que siguin. La lluita per la independència requereix un consens molt majoritari arreu on es plantegi.

Això ho tenia clar fins i tot un feixista com José Calvo-Sotelo, autor de la frase “España, antes roja que rota”. I ho argumentava bé. “Entre una España roja y una España rota, prefiero la primera, que sería una fase pasajera, mientras que la segunda seguiría rota a perpetuidad”. És a dir, primer assegurem l’Estat-nació i després ja en parlarem.

Resulta, però, que els processos d’independència solen ser revolucionaris, en tant que es rebel·len contra el poder constituït. Amb algunes excepcions molt específiques —Txèquia i Eslovàquia—, els que no es rebel·len i accepten el joc democràtic de l’estat adversari —Escòcia, Quebec— no acaben d’independitzar-se mai... però continuen la “llarga marxa” amb la idea que arribarà el dia que les “condicions objectives” facin viable la revolució. Llavors la persistència esdevé un modus operandi... i un modus vivendi.

L’independentisme s’ha decantat molt majoritàriament com un moviment prioritàriament d’esquerres i això posa bona part de la societat no pas en contra de la independència, però sí dels presumptes independentistes que lideren políticament el moviment

Aquesta sembla que és l’opció catalana, perquè no hi ha cap partit ni col·lectiu que no consideri el poder autonòmic com l’eina fonamental que poden disposar per fer front a l’Estat. Atès, però, que les societats són cada cop més plurals i que cada poc temps cal fer front a unes eleccions, els grups independentistes busquen els cognoms ideològics que pensen que els poden identificar millor amb un sector de la societat per guanyar les eleccions autonòmiques i que els permeti mantenir un modus operandi que els asseguri el modus vivendi. I així arribem a la gran contradicció, perquè altera l’ordre de prioritats. Quan des d’ERC s’acusa JxCat de ser el centredreta és evident que la prioritat no és treballar conjuntament per guanyar la independència, sinó aconseguir un govern autonòmic d’una orientació ideològica determinada. I cal dir que la tàctica d’ERC ha tingut èxit, perquè ha aconseguit que JxCat, en contra dels seus plantejaments transversalistes, interioritzi el discurs dels seus rivals electorals, com s’ha demostrat en el cas de la llei per limitar el preu dels lloguers.

Els diputats del PDeCAT, que com ERC també busquen el seu nínxol electoral, han fet una reivindicació de la seva identitat ideològica diferenciada, considerant que, a més de la independència, també cal defensar els petits propietaris. No els magnats immobiliaris que viuen de rendes, sinó els que amb rendes familiars superiors a 2.000 euros, o sigui 2.500 o 3.000, només tenen un pis de propietat posat a lloguer per completar els ingressos de la família. Això sense entrar en les disquisicions dels economistes que, com Paul Krugman, posen en dubte que la limitació del preu dels lloguers tingui sempre els efectes progressistes que es persegueixen.  

El cas és que Esquerra Republicana, els Comuns i la CUP han fet bandera de la llei aprovada com un triomf de les esquerres i Junts per Catalunya ha fet tot el que ha pogut per afegir-se a la festa, no fos cas que els acusessin de ser la Convergència de dretes de tota la vida. Fins i tot celebren que el PDeCAT se n’hagi desmarcat. Amb la qual cosa arribem a la conclusió que l’independentisme polític català s’ha decantat molt majoritàriament com un moviment prioritàriament d’esquerres, per cert, de les esquerres que en el fons dels seus plantejaments encara sostenen la tesi de Proudhon, “la propietat és un robatori”. I, és clar, això, es miri com es miri, posa bona part de la societat no pas en contra de la independència, però sí dels presumptes independentistes que lideren políticament el moviment, perquè es reclamen independentistes, però, sobretot, sobretot, sobretot, i abans que res, es proclamen d’esquerres.