Les vacances són sobretot per desconnectar. Per desconnectar de la feina i de les angoixes quotidianes, però no sempre és possible. Sincerament, aquí un servidor necessitava desconnectar del procés. El procés ens ha afectat molt a tots, però a alguns ens ha determinat la vida, perquè hem tingut procés a casa, amb els amics, amb els veïns... i a la feina. I un no és de pedra ni de goma. Una manera de facilitar la desconnexió és viatjar. Ho diu el bolero aquell que “la distancia es el olvido”. Uns amics ens van convèncer per anar a Montenegro, “un indret poc conegut amb mar i muntanya i espais verges on el turisme encara no ho ha arrasat tot”. I hem tingut procés fins a la sopa. 

Cal volar primer a Dubrovnik, Croàcia, i d’allà en cotxe entrar a Montenegro per Herceg Novi. La caravana d’entrada es va perllongar unes quatre hores per fer uns quatre quilòmetres. Primer els croats, els més torracollons, i després els montenegrins. No havíem arribat i ja sorgeix el primer debat

— Quina barbaritat! Espero que quan tinguem la independència no fem aquesta bestiesa.

— Els catalans potser no, però els espanyols...

— A Saragossa serien 3 més 4, total 7 hores.

— A Perpinyà.

— Nooo,  a Perpinyà res de frontera.

— Tu no saps com són els francesos...

Proposta de consens. Queda fundat el col.lectiu Independentistes Sense Fronteres (ISF).

Arribem a Sveti Stefan perquè volem veure la illeta amb un barri vell preciós. Ens adonem que el turisme sí que ha arribat a Montenegro i com. A la illa no s’hi pot accedir perquè tota ella és un hotel de luxe. Es poden fer fotos des de dalt de la carena. Pugem primer en cotxe i baixem a peu per un caminet que ens porta involuntàriament al jardí d’una casa particular on estan sopant. Sorgeix el segon debat.

— Poden fer fotos, facin, facin. D’on venen?, pregunta el patriarca.

— De Barcelona.

— Ah! Barcelona! La Rambla! Vostés volen la independència, oi? Però per guanyar s’ha de lluitar, eh? Nosaltres hem lluitat i finalment vam guanyar.

— I estan millor ara que abans?

— Home, és clar! Molt millor. Tots els pobles estan millor quan són independents.

Més enllà, a Budva i després a Petrovac constatem la voracitat del turisme. En un racó, però a primera línia de mar, s’aixeca el restaurant Ponta. A l’hora de sopar, músics que sonen bé toquen i canten èxits d’avui i de sempre. "Knocking on heaven's door". El cambrer diu bona nit i pregunta.

— Italians?

— Catalans. De Barcelona.

— Ah Barcelona.... Messi!

— I Rakitic.

— Ah no... Aquest és croata, diu el cambrer fent un gest de desaprovació.

Tercer debat. Què se’n ha fet de la fraternitat universal?

El 2017 Montenegro es va incorporar a l’OTAN assegurant a l’Aliança Atlàntica el control total de l’Adriàtic i provocant l'ira de la Rússia de Putin. Preguntes. La independència de Montenegro es va cuinar dins o fora del país? La independència d’una nació depèn de la seva voluntat o de la seva situació geoestratègica?

La resposta la trobem l’endemà a Cetinje, la capital històrica del regne de Montenegro. Al Museu d’Història es relaciona el reconeixement d’un país tan petit amb el seu historial militar i es destaca per sobre de tot la contribució dels montenegrins al combat contra el feixisme. S’obliden gairebé completament de Tito, i en un racó de l’exposició admeten l’atac a Dubrovnik durant la Guerra dels Balcans com l’episodi més fosc de la seva història.

— Nova proposta de consens.

— No a la guerra.

Va ser Tito qui va traslladar la capital a Podgorica fent-hi arribar un tren, però no sembla que ningú li agraeixi. Totes les guies de viatge parlen de la ciutat capital com l’indret amb menys interès del país. Un cop allà t’adones que no exageren. Els edificis oficials són tan grisos que no es veuen. De fet, a la plaça de la República vam preguntar on era la seu del Govern i almenys dos vianants ni ho sabien.

L’endemà tocava Ulcinj per l’impressionant stari grad, el barri vell, i per tenir suposadament la millor platja. No era un dia per a debats, però només arribar un individu ens ofereix dues gandules i un para-sol de franc perquè n’havia llogat de més per a tota la seva colla.

— Gentilesa d’un kosovar. Em dic Musa. Soc de Kosovo, però visc a Alemanya, a Stuttgart. Vostès d’on són?

— Catalans.

— Catalaaaaaans! Bons amics els catalans. No pas els espanyols, que no ens volen reconéixer. Estic encantat d’haver-los conegut. Som companys de lluita!!

Debat. Som companys? Lluitem al mateix bàndol?

— Les boques de Kotor és una impressionant badia que convida a fer el recorregut en barca. La Diane ens convenç per fer el circuit. Parla perfectament castellà que diu que ha aprés amb les telenovel·les subtitulades i ens considera espanyols.

— Som catalans.

— Ah sí, són els espanyols que volen la independència, oi?

— Com Montenegro de Sèrbia.

— Bé, jo ja he crescut amb la independència, però els meus pares amb Sèrbia ja s'hi trobaven bé.

Debat. Montenegro va fer la guerra al costat de Sèrbia i votar contra la independència el 1992 amb el 96,82% dels vots. Després d’un sobtat auge independentista va votar a favor de la independència el 2006 amb el 55,4% dels vots. I el 2017 Montenegro es va incorporar a l’OTAN assegurant a l’Aliança Atlàntica el control total de l’Adriàtic i provocant l'ira de la Rússia de Putin. La independència de Montenegro es va cuinar dins o fora del país? La independència d’una nació depèn de la seva voluntat o de la seva situació geoestratègica?

La barca que hem llogat a la Diane fa una parada a Perast, un punt magnífic de la badia de Kotor, amb un preciós barri vell venecià. Caminant arran de mar arribes a un palau reconvertit en hotel de luxe. Hi ha algunes banderes, l’espanyola entre elles. La deformació professional ens obliga a preguntar.

— És per l’empresa, que és espanyola, Iberostar. Vostés són espanyols?

— Catalans.

— Ah! Estan en conflicte, oi? Jo estic a favor vostre. Molts ànims. Contra ells! I assenyala la recepció de l’hotel, amb la qual cosa no va quedar clar si tenia un compte pendent amb Espanya o amb l’empresa espanyola que li paga el sou.

No hi ha hagut dia que no hagi sorgit quelcom relacionat amb el procés. No hi ha manera de desconnectar. Tornem a l’aeroport de Dubrovnik. Ens queda una estona abans que sigui l’hora. Descansem una estona a Cavtat (Croàcia). Asseguts a la terrassa fent una cervesa, passa un grup nombrós de gent, diria que de jubilats. Una dona es queixa en veu alta.

— M’ha dit espanyola i jo li he dit que no. Que sóc catalana.

— Sí dona, sí. Si no ho diem nosaltres, qui ho dirà? Som catalans i ho han de saber!, afegeix algú de la colla.

— Sí, visca Catalunya!. Surt de l’altra punta del bar.

— Visca! Responen els de la colla rient de la complicitat.

Al cap d’una estona, tots coincidim a l’avió.

— Veurem la independència?

— Com s’acabarà això? Pregunten.

— Això no s’acaba mai. No para ni per vacances.

I no ens podem queixar, són les gangues d’haver esdevingut un subjecte polític!

Gemma Marfany
Opinió 'Stranger Things' Gemma Marfany
Agustí Colomines
opinió Llàgrimes i consciència Agustí Colomines