Fent un esforç per no desconfiar, que motius no en falten, podríem dir que el desig –o el somni– de la independència de Catalunya és la única idea compartida pels diferents grups que es declaren independentistes. Pel que fa a tota la resta, o estan en desacord o no saben ben bé què s’ha de fer i, per si de cas, es porten la contrària. No hi ha moviment independentista en el sentit estricte perquè no hi ha una estratègia clara per arribar a la independència ni sobre quin ha de ser el proper pas. Tampoc és clar el paper que correspon als presos i als exiliats, ni com ha d’actuar el Govern de la Generalitat i com s’haurà de respondre a la sentència del Suprem.

Les contradiccions són bastant generalitzades. Sense anar més lluny, tots els líders polítics s’han omplert la boca cridant a “implementar el mandat de l’1 d’octubre” i a continuació reivindiquen un altre referèndum acordat amb l’Estat. En què quedem? L’autodeterminació s’ha fet o no s’ha fet? Precisament, en el debat sobre quina ha de ser la resposta a la sentència del Suprem, va guanyant terreny la idea que el president Torra convoqui un altre referèndum, en la línia del “ho tornarem a fer”. Uns altres prefereixen anar a eleccions potser perquè pensen que les guanyaran, però ningú no té gaire pressa perquè el que més por fa és perdre la feina.

A més, el conflicte dels independentistes catalans és amb Espanya i el que ara mateix pertoca decidir és quina estratègia han de seguir al Congrés dels Diputats atesa la situació d’incertesa respecte de la investidura de Pedro Sánchez i la possibilitat d’unes noves eleccions generals. És evident que el conflicte català manté bloquejada la política espanyola des de fa gairebé deu anys i en això les diferents opcions estratègiques estan més clares que no pas expressades públicament.

Rebutjar la investidura de Pedro Sánchez i atiar la inestabilitat fins que l’Estat s’assegui a negociar o facilitar la investidura i negociar els indults. Aquest és el dilema

L’opció A es basa en la convicció que Espanya no pot tirar endavant mentre duri el conflicte amb Catalunya i consisteix a mantenir la tensió amb l’Estat en tots els fronts: català, espanyol i europeu. Atiar la mobilització i sobretot contribuir a la inestabilitat per demostrar que Espanya no sortirà de l’atzucac mentre l’Estat no s’assegui a negociar un acord polític. En aquest sentit, l’opció dels diputats independentistes al Congrés ha de ser de bloqueig i, per tant, votar en contra de qualsevol investidura presidencial, i si, malgrat el rebuig, Pedro Sánchez surt elegit president del Govern espanyol, impedir com sigui la governabilitat fins a forçar-lo a acceptar les exigències sobiranistes principals.

L’opció B és tot el contrari. Es considera que, atesa la posició dels tres partits de la dreta espanyola, que només pretenen acabar amb l’autogovern català, l’únic interlocutor vàlid és Pedro Sànchez i, per tant, cal facilitar-li la investidura com a prova de la predisposició al diàleg i immediatament després, convençuts que la sentència serà severa, negociar prioritàriament l’indult dels presos, que és la condició sine qua non per estabilitzar políticament el país i reprendre la negociació estrictament política.

D’això parlen aquests dies el president Puigdemont amb el president Torra i amb el president Mas a Waterloo i a Lledoners el vicepresident Oriol Junqueras, amb el president Torrent i el vicepresident Aragonés, uns i altres sense cap intenció de posar-se d’acord.