Sovint s’assenyala la incertesa com un problema que afecta negativament la política i sobretot l’economia, però també és veritat que quan les circumstàncies només generen pessimisme, la incertesa esdevé una font d’esperança i som en uns temps prou volàtils en què qualsevol imprevist pot provocar canvis en cadena que tampoc estaven previstos i que difícilment ens poden portar a pitjor.

Si fem l’exercici de mirar cinc anys enrere, és a dir, no més enllà del 2015, que és com dir abans-d’ahir, ningú s’esperava que un tipus com Donald Trump arribaria a la presidència dels Estats Units. Tampoc ningú creia que el Regne Unit marxaria de la Unió Europea. No es podia preveure que un tal Pedro Sánchez, sorgit del no-res, morís políticament i ressuscités diverses vegades fins a aconseguir el “Govern Frankenstein”. El 2015, milions de persones ja demanaven la independència de Catalunya, però ningú s’esperava que en ple segle XXI tot un Govern acabaria a la presó o a l’exili, però encara menys que a continuació el Parlament Europeu i els tribunals de la Unió auxiliarien els presos polítics catalans.

Ara mateix, als Estats Units costa de trobar algun especialista capaç d’entendre el sentit estratègic de l’atac ordenat per Donald Trump que va eliminar el general iranià Qasem Soleimani. Encara estan més sorpresos, però, pel fet que després de la resposta certament tèbia dels iranians, Trump hagi preferit plegar veles. Ara bé, l’incident ha provocat baixades i pujades brusques al preu del petroli i a les borses la mateixa setmana que el Banc Mundial ha fet un pronòstic angoixant per a Europa, que no creixerà més enllà de l’1%, i per als Estats Units, que no arribaran al 2%.

En cinc anys hem tingut Trump, Brexit, Govern Frankenstein, repressió i exili a Catalunya, però hi ha indicis suficients per somiar que aquest any Trump perdi, que la dreta espanyola fracassi com sempre que es radicalitza i que la justícia i les institucions europees ens ajudin a sortir de l’atzucac

Qualsevol situació és susceptible d’empitjorar, segons la llei de Murphy, però també és cert que de vegades els esdeveniments tenen conseqüències contràries a les previstes i quan tot va malament només queda remuntar. Un exemple. Alguns analistes han considerat que Trump va ordenar l’atac que va acabar amb la vida del general Soleimani per raons domèstiques, és a dir, per millorar la seva posició davant l’opinió pública en ple procés d’impeachment i en vigílies dels caucus d’Iowa. De moment, però, l’atac ha fet augmentar en mig punt el percentatge de ciutadans estatunidencs que desaproven la gestió del seu president. El 53,4% desaprova Trump, segons el Five-Thirty-Eight, una xifra només superada en any electoral per Gerald Ford, que no va ser reelegit. Em sembla difícil que Trump perdi les eleccions més que res pel desgavell dels demòcrates, però el risc de derrota hi és i sol provocar errors de desesperació sobretot si l’economia continua en davallada. Quan era jove, Donald Trump va escarnir el president Carter en una entrevista per l’assalt i la presa d’ostatges a l’ambaixada dels EUA a Teheran. Carter va perdre la reelecció per aquell fet. Ves que no li passi quelcom de semblant a Trump. I no cal dir que si Trump perd la presidència, el món sencer respiraria molt diferent.

Les conseqüències dels canvis sempre són imprevisibles. Fa poques setmanes ningú esperava a Catalunya que el Parlament Europeu aixoplugués els eurodiputats electes catalans. El president Tajani, deixeble de Berlusconi, admirador de Mussolini, i amic personal de Mariano Rajoy ―va agafar de becari el fill del president espanyol― va fer costat fil per randa a l’estratègia repressiva de l’estat espanyol. Ara, un nou president, també italià, David Sassoli, no s’ha deixat impressionar per l’histerisme espanyol descrit per la premsa internacional, i ha acreditat els eurodiputats electes i ha emplaçat les autoritats espanyoles a complir amb les sentències dels tribunals europeus.

Ara el Tribunal Suprem espanyol s’ha passat pel folre la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea en relació a la condició d’eurodiputat d’Oriol Junqueras, però aquesta supèrbia potser sigui l’ingredient necessari perquè els tribunals europeus acabin anul·lant completament la sentència del procés. Observi’s que fins ara totes les victòries judicials de l’independentisme a Europa han estat mèrit, sobretot, de la brutalitat espanyola...

No es tracta d’alimentar-la, aquesta brutalitat, però si observem el que està passant a Espanya, tot fa pensar que el tripartit de les dretes no pararà fins a rebentar-ho tot. I és probable que ho intenti, però no és segur que ho aconsegueixi. L’estadística històrica ho deixa ben clar. La dreta espanyola sol guanyar les eleccions quan és moderada i centrista i les perd quan es deixa anar pel seu ”ardor guerrerro”. Va guanyar la UCD d’Adolfo Suárez que era un partit de centre i quan els falcons el van destruir, el PP va perdre quatre eleccions seguides. El PP d’Aznar va guanyar el 1996 només quan el PSOE feia aigües per tot arreu amb els GAL i una corrupció generalitzada i així i tot el PP va guanyar només per 300.000 vots de diferència. Aznar es va veure obligat a pactar amb CiU i PNB i també amb els sindicats. Fruit d’aquell viatge al centre, va aconseguir la majoria absoluta el 2000. De seguida, els va sortir un altre cop la bèstia que porten dins ―recentralització, nacionalisme radical, desregulació, reforma laboral, mística antiterrorista,  guerra d’Iraq― i van tornar a perdre dues vegades seguides amb José Luis Rodríguez Zapatero, que va perdre el 2011 arrossegat per la crisi com tots els governs d’Europa. És a dir, que si la dreta, com més radical més perd, potser aquesta sigui la garantia de llarga vida al Govern de Pedro Sánchez, que ja ha demostrat la seva habilitat per competir amb els gats pel que fa al nombre de supervivències.