El fet que el Tribunal Suprem doni la raó a Carles Puigdemont en el seu recurs contra l’intent d’alguns membres de la Junta Electoral d’anul·lar la seva candidatura a les eleccions europees, ha estat ràpidament utilitzat per alguns comentaristes com a prova concloent que a Espanya funciona la separació de poders. I això, òbviament, amb tota la intenció de justificar l’ofensiva penal contra el sobiranisme que porta a terme la justícia espanyola amb una autoproclamada independència del poder polític i fent veure que respecta totes les garanties processals.

Tanmateix, la instrucció del sumari del procés elaborada pel jutge Llarena i l’escrit d’acusació de la fiscalia, qualificant els fets de rebel·lió armada per enderrocar l’Estat, ha estat desacreditada pels juristes espanyols de més prestigi i rebutjada pel Tribunal de Schleswig-Holstein. La prolongació de la presó preventiva dels acusats en contra de totes les jurisprudències, contrasta amb la generositat amb què s’ha tractat els condemnats de La Manada o el pederasta dels Maristes, la qual cosa denota un biaix que només pot tenir un sentit polític. Si afegim la revelació del dirigent del PP Ignacio Cosidó assenyalant Manuel Marchena com la persona adequada per “controlar la Sala Segona”, costa de creure en la imparcialitat política dels tribunals.

La politització de les institucions de l’Estat, i en particular dels tribunals, és un fet tan evident que només cal observar com els mèrits polítics són i han estat els que determinen l’ascens professional. Per no allargar-nos massa, només cal assenyalar el president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial, Carlos Lesmes, que va progressar després de treballar per als governs de José María Aznar, que ha col·locat jutges políticament afins en llocs clau i que no hi ha manera de rellevar-lo malgrat tenir el mandat caducat, precisament per manca d’acord polític.

Hi ha prou evidències que neguen la separació real de poders, però de vegades la justícia funciona. Ara l’estat espanyol té l’oportunitat d’aprofitar haver de donar sortida a la situació dels presos electes per fer una demostració de tarannà democràtic sense que sembli una empassada de gripaus

Dit això, però, també cal reconèixer que aquest poder judicial tan esbiaixat és el que ha empresonat polítics corruptes del PP com Rodrigo Rato, Eduardo Zaplana o Ignacio González i no ha processat, però ha forçat una declaració de Mariano Rajoy que va ser el preàmbul de la seva defenestració política.

Així doncs, no es pot afirmar que tot és blanc o tot és negre. Quan estudiava matemàtiques, el professor Lizarraga, un gran tipus, ens advertia que una proposició podia ser verdadera o falsa però no les dues coses a l’hora. Ens posava el següent exemple. “Si diem que tots els cotxes d’un garatge són de color negre i surt un cotxe de color negre, no ens confirma definitivament l’afirmació, però si en surt un de blanc ens la refuta definitivament”. Doncs resulta que la justícia espanyola desafia la lògica matemàtica, perquè hi ha prou evidències que neguen la separació real de poders i també el contrari: de vegades funciona i funciona bé.

Precisament perquè de vegades funciona bé, els advocats de Carles Puigdemont i els defensors dels presos polítics no perden la fe ni l’ocasió de presentar recursos i al·legacions davant dels tribunals espanyols cercant en primer lloc que els donin la raó i en segon terme carregar-se de raons davant la justícia europea.

Per interessos polítics, ideològics i, sobretot, d’estratègia partidista, el govern de Mariano Rajoy va decidir traslladar a l’àmbit judicial el conflicte polític amb Catalunya cercant la destrucció de l’adversari. Això ho ha complicat tot molt i ara comencen a adonar-se que el plantejament penal esdevindrà el principal maldecap de l’Estat. Paradoxalment, la batalla jurídica dels defensors dels presos independentistes ha esdevingut un combat en defensa de la democràcia espanyola.

Ara veurem què passa amb el dret de representació política dels diputats i senador electes i del milió llarg de persones que van votar a uns i altres. Prengui la decisió que prengui el Tribunal Suprem, serà un embolic polític enorme que només perjudicarà la credibilitat democràtica d’Espanya, per molts cursets que organitzi Josep Borrell amb els diplomàtics. Ara l’estat espanyol té l’oportunitat d’aprofitar l’avinentesa d’haver de donar sortida a la situació dels electes per fer una demostració de tarannà democràtic sense que sembli una rectificació ni una empassada de gripaus i reconduir el conflicte. Clar que, per a això, cal intel·ligència i coratge polític.