Pedro Sánchez va prometre un govern d’esquerres i no ha complert. Amb això ha malversat la seva credibilitat política quan era el líder espanyol que en tenia més. O, més ben dit, l’únic que en tenia. Sánchez ha dilapidat el seu capital. La credibilitat la va guanyar negant-se a facilitar la investidura de Mariano Rajoy i la va fer créixer després enfrontant-se en inferioritat de condicions a la vella guàrdia del PSOE, a l’Ibex35 i a El País per conquerir la secretaria general del partit amb el suport de les bases. Encara va augmentar el seu prestigi guanyant la moció de censura a Rajoy i va generar enormes expectatives de canvi que li van propiciar la victòria electoral del 28 d’abril. Tanmateix, després del fracàs per aconseguir la investidura, el seu principal missatge ha estat una gran mentida: “Ho he intentat per tots els mitjans però ens ho han fet impossible”. És una evidència per a tothom que no ha intentat res més que guanyar temps per forçar noves eleccions. El victimisme implícit en la frase “ens ho han fet impossible” només se la pot prendre seriosament el seu club de fans.

Des del 28 d’abril i durant dos mesos Sánchez no va moure fitxa i després no ha fet més que embolicar la troca fins a arribar a la situació de buscar unes noves eleccions que li permetin governar al seu gust. Potser la jugada li surt bé, o potser no.

S’ha d’entendre que Sánchez ha optat per anar a noves eleccions perquè, amb el resultat electoral del 28-A, qualsevol opció hauria estat inestable i fins i tot agònica

S’ha d’entendre que Sánchez ha optat per anar a noves eleccions perquè, amb el resultat electoral del 28-A, qualsevol opció hauria estat inestable i fins i tot agònica. La coalició amb Unides Podem Sánchez no l’ha volguda mai, primer perquè li suposava un conflicte amb el deep state, que ja el va descavalcar una vegada, però també perquè, més enllà dels discursos per entabanar la gent que es considera d’esquerres, Sánchez sap que no podrà portar a terme les polítiques de canvi que li reclamaria Pablo Iglesias. Cal recordar que en les propostes del PSOE ni tan sols s’ha atrevit a incloure la derogació de la reforma laboral del PP. Així que amb Podemos dins o fora del govern espanyol, la legislatura es presentava per a Sánchez com un autèntic calvari perquè, a més, per les votacions importants com els pressupostos necessitaria el suport dels independentistes catalans i això és pecat. Atrapat entre Iglesias, una dreta espanyola bel·ligerant i el directori europeu exercint de mosca collonera, la presidència de Sánchez seria un no viure.

Un altre cosa hauria estat un pacte d’estabilitat amb Ciutadans, que malgrat el rebuig de les bases socialistes expressat la mateixa nit de les eleccions, en un principi Sánchez estava disposat a facilitar, segons han reconegut dirigents tan significats com José Luis Ábalos. Aquí ha sorgit un imprevist com és l’actitud tancada d’Albert Rivera, que no té com objectiu assumir el paper de partit frontissa capaç de pactar a esquerra i dreta, sinó que ha decidit disputar el lideratge de la dreta per esdevenir alternativa de Govern.

Pedro Sánchez ja ha demanat als espanyols suposadament d’esquerres que el votin més per poder governar amb comoditat, però se li ha posat molt difícil convèncer ningú que des d’un punt de vista d’esquerres votar-lo a ell ofereixi garanties de canvi.

L’estratègia de Sánchez no és diferent de la practicada pels seus antecessors. La prioritat dels socialistes sempre ha estat hegemonitzar l’espai de l’esquerra i des d’aquesta posició quan el PSOE ha hagut de buscar aliances al Parlament espanyol sempre ha mirat a la seva dreta i mai a l’esquerra. CiU i PNB eren els aliats recurrents i mai Esquerra Unida o el Partit Comunista. Si ara Sánchez convertia Podemos en un partit amb poder polític real i una visibilitat superior, consolidaria la força política que impediria al PSOE recuperar l’hegemonia. Així que el discurs de campanya de Pedro Sánchez serà el que serà, però l’objectiu és acabar amb Podemos, que li fa més nosa que Esquerra Republicana.