L’estat espanyol està en crisi, el règim del 78 trontolla i el fracàs del primer intent d’investidura de Pedro Sánchez, buscat o no, ha creat les condicions objectives per justificar el tancament de files del règim amb un acord transversal que superi la batalla entre dretes i esquerres i que porti a terme les reformes necessàries per reafirmar el sistema. Sánchez ja ha descartat definitivament la coalició amb Podem i ja cerca “nous camins”. I Pablo Casado s’ha mostrat disposat a un pacte d’estat. Tot està per fer, però tot és possible, perquè ningú està interessat en la repetició de les eleccions. Ans al contrari, el conflicte català i la conveniència de no repetir les eleccions pel bé d’Espanya ho justificarà tot.

A Madrid, els portaveus de l’establishment ja aposten per un pacte PSOE-PP en nom de l’interès general d’Espanya, i els més atrevits diuen que podria fins i tot adoptar la forma de “govern provisional de salvación nacional” amb un programa concret d’ortodòxia econòmica i un calendari prèviament fixat que tindria com a objectiu reforçar el bipartidisme, sostreure la capacitat de les minories nacionals o ideològiques de decantar majories de Govern i renacionalitzar l’Estat a base de recuperar competències autonòmiques. També, per descomptat, endurir la legislació contra els moviments independentistes i reduir al mínim el marge d’actuació dels governs dissidents com ara el català. Partidaris d’aquesta opció no en falten, especialment entre els sectors més poderosos i influents o, dit d’una altra manera, els que s’autoconsideren els propietaris d’Espanya.

La reforma de l’article 99 de la Constitució proposada per Sánchez —i que era impossible que l’ acceptés Podem— ja anava en la línea d’ofegar les minories. L’article 99 estableix l’elecció del president per majoria absoluta en primera votació i per majoria simple en segona. Un plus a la llista més votada i a les candidatures d’àmbit estatal estalviaria al guanyador haver de negociar la investidura amb partits minoritaris, que ja no podrien exigir contraprestacions pel seu suport. Una gran coalició PSOE-PP afrontaria diverses reformes per reforçar el règim, també de la Constitució, però servides en petites dosis que es poguessin resoldre amb una votació parlamentària com ja va passar quan, per imperatiu europeu, es va reformar l’article 135 per obligar l’estat a pagar els seus deutes abans fins i tot que les pensions. No està sobre la taula un reforma en profunditat de la Constitució perquè provocaria el debat sobre la monarquia, que és precisament el que es vol evitar de totes totes, de fet, és el que es vol protegir per damunt de tot.

Els portaveus més atrevits de l'establishment ja aposten per un govern de "salvación nacional" amb un programa concret d’ortodòxia econòmica i un calendari prèviament fixat de reformes institucionals i constitucionals per apuntalar el règim 

Res de tot això no es consideraria necessari si com estava equivocadament previst el partit d’Albert Rivera hauria assumit el paper de partit frontissa encarregat de completar indistintament les majories de PP i PSOE, que era el motiu pel qual l’Ibex 35 va patrocinar la implantació de Ciutadans com a partit d’àmbit espanyol. No no van adonar-se que l’ambició de Rivera és inversament proporcional al seu talent. Potser d’aquí al setembre, davant la possibilitat de quedar-se fora del gran aquelarre nacional espanyol, Ciutadans s’afanyi a moure fitxa abans que sigui massa tard. A favor seu té que els canvis constitucionals requeririen el seu suport per arribar a les tres cinquenes parts del Congrés.

Les elucubracions sobre un possible pacte PSOE-PP han estat immediates després del fracàs de la investidura, no només perquè Sánchez ho provoqui parlant de “nous camins”, sinó per com ha estat la trencadissa amb Podem, tan volgudament traumàtica perquè sigui irreversible. Ha estat una obvietat la manca de voluntat política de Sánchez per formar un Govern d’esquerres, que ja no dissimula. Això i perquè el rebuig al pacte per part de Sánchez ha estat sobretot ideològic.

Tenint en compte el nivell que han demostrat alguns ministres dels quatre o cinc governs anteriors, l’argument de Pedro Sánchez de negar ministeris a Podem per la seva escassa experiència política no s’aguanta gaire. Sense anar més lluny, el pare del que es va anomenar el miracle econòmic espanyol, Rodrigo Rato, és a la presó i no és precisament un pres polític. Sánchez no ha rebutjat persones concretes sobre les quals hom podria valorar el seu currículum. Ha rebutjat globalment qualsevol persona que pugui proposar Podem per ministre d’Hisenda, de Treball o de qualsevol departament del qual depenguin assumptes importants. Un rebuig tan global només s’entén per un prejudici ideològic. Pel que es veu, Sánchez vol liderar una segona transició però per apuntalar el règim no pas per canviar-lo, i Podem està considerat un enemic de l’statu quo.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat