Els governs solen ser víctimes propiciatòries de les crisis i cauen com a mosques. La del 2008 va escombrar pràcticament tots els governs europeus, tret de l’alemany, i la Covid ha començat expulsant del poder Donald Trump. Però Trump tenia una alternativa, com ha estat Joe Biden i el Partit Demòcrata. El problema és quan no hi ha alternativa que inspiri confiança i els ciutadans no tenen on agafar-se. És el que passa en alguns estats europeus i molt específicament a Espanya i a Catalunya.
Segons un avançament de resultats del Centre d’Investigacions Sociològiques sobre els efectes del coronavirus, l’opinió sobre el govern central ha empitjorat per al 60% dels espanyols i l’opinió sobre els respectius governs autonòmics ha empitjorat per al 47%, però les respectives oposicions tampoc capitalitzen el descontentament general.
L’evolució de la pandèmia i les seves conseqüències socials, econòmiques i culturals està provocant una autèntica depressió col·lectiva de conseqüències imprevisibles. El mateix estudi del CIS assenyala que un 25% dels espanyols se sent sempre o la major part del temps angoixat; el 10%, deprimit; el 38%, preocupat; el 17%, trist, i el 16%, enfadat.
Sorprèn que els emprenyats siguin tan pocs quan l’escenari resulta tan esperpèntic:
Centenars de milers de treballadors estan sense feina, bona part d’ells sense subsidi. Milers de negocis han hagut de tancar. Els que poden obrir no els ho permeten. La majoria dels autònoms no facturen, però han de pagar la quota o la deixen a deure. Els metges estan extenuats; els mestres, superats i els funcionaris estatals, autonòmics o municipals, digitalitzats... I tot això combinat amb:
Per la banda espanyola, un govern central que presenta uns pressupostos per apujar els impostos als assalariats; una coalició entre PSOE i Podemos que rivalitzen en tots els assumptes importants. El pacte Iglesias-Otegi boicoteja l’acostament del PSOE a Ciutadans. La reforma laboral deixa els líders sindicals sense capacitat de pressió ni interlocució. L’administració no respon telemàticament ni telefònica i pràcticament tots els partits estan immersos en baralles internes o conspiracions contra el líder.
I simultàniament, per aixecar la moral col·lectiva, cada setmana surt un nou compte corrent milionari del rei emèrit en un altre paradís fiscal i una nova mobilització dels que viuen del règim per impedir que es comprovi si el fill, Felip VI, ara de rei i quan només era príncep, no va arreplegar mai un euro dels que pillava el pare a cabassos.
Un 25% dels espanyols se sent sempre o la major part del temps angoixat; el 10%, deprimit; el 38%, preocupat; el 17%, trist, i el 16%, enfadat. Sorprèn que els emprenyats siguin tan pocs amb uns escenaris tan esperpèntics
Per la banda catalana, les coses no van millor. El Govern grinyola i no hi ha alternativa que no sigui la dels partidaris de la repressió. És lògic haver d’improvisar com estan fent tots els governs amb una pandèmia tan agressiva, però la sensació que fa l’executiu català, primer, és de manca d’autoritat moral en un país de metges i científics i, a continuació, d’absolut desgavell. No saben què fer, el que volen fer no ho poden fer perquè no són un govern sobirà que depengui dels seus ingressos, i s’entesten a fingir prometent el que no poden prometre als autònoms. I el resultat, com s’ha vist, és un pa com unes hòsties.
Ho fan malament i a sobre s’obsessionen a repartir-se temps de micros i càmeres quan no tenen gaire a dir. Pensen que per sortir a la tele la gent els votarà. Algú els hauria de dir que han aconseguit l’efecte contrari. Si els governs perden amb les crisis, com més surtin en pantalla, més clar tindrà la gent a qui no ha de votar. Però hi ha quelcom més greu i profund que això.
La mesquina politiqueria està posant en evidència que la coalició de Junts per Catalunya amb Esquerra Republicana ha esdevingut un artefacte inútil. És l'única fórmula possible de govern independentista i potser també sense cap alternativa viable. En tot cas, per guanyar la independència és condició prèvia i necessària posseir l’autoritat moral del bon govern i és impossible practicar-lo quan la prioritat de cadascun dels aliats és anihilar el competidor. Ja veurem què passa d’aquí al febrer, perquè la pandèmia impedeix fer previsions, però la gent no és idiota i ens podem trobar fins i tot amb una mena de vaga electoral, que la gent es negui a anar a votar... i els feixistes ho aprofitin.