La Unió Europea va nàixer inspirant-se en “l'herència cultural, religiosa i humanista d'Europa, a partir de la qual s'han desenvolupat els valors universals dels drets inviolables i inalienables de la persona, així com la llibertat, la democràcia, la igualtat i l'estat de dret”. El drama que es viu (i es mor) al Mediterrani i que ha posat al descobert l'ONG catalana Proactiva Open Arms és la prova més evident de la decadència moral que afecta el Vell Continent i bona part del planeta.
Semblarà una nostàlgia absurda, però la guerra freda, amb totes les seves misèries, almenys teòricament, plantejava un conflicte de valors prioritaris: uns, la llibertat; els altres, la igualtat. Ja sabem que ni Kissinger tenia cap interès per la llibertat dels xilens, ni Breznev va fer gaire perquè els camperols russos no passessin gana, però del dilema entre llibertat i igualtat, a Europa en van sorgir una democràcia cristiana i una socialdemocràcia que procuraven combinar els dos valors. Europa va tenir des d’un bon principi líders morals com els anomenats pares fundadors, Konrad Adenauer, Jean Monnet, Robert Schuman, Alcide de Gasperi, Charles de Gaulle i Winston Churchill... I més endavant Willy Brandt, Aldo Moro, Olof Palme...
Resulta francament difícil trobar líders morals homologables a l’Europa d’avui, mentre que Donald Trump i Vladimir Putin han creat una nova escola de líders globals orgullosos d’actuar sempre sense escrúpols morals i molt especialment contra els sectors més vulnerables i desvalguts.
A Europa, com als Estats Units, la immigració massiva de persones procedents de països subdesenvolupats o en conflicte ha esdevingut un desafiament que les forces reaccionàries han utilitzat per treure profit polític. I resulta que les forces suposadament progressistes, espantades pel rèdit electoral que dona la xenofòbia, en comptes d’enfrontar-s'hi i presentar propostes i discursos alternatius, claudiquen i, tret d’algun gest propagandístic, acaben aplicant els criteris més restrictius.
Durant la Guerra Freda, Europa tenia líders morals, des d’Adenauer a Palme. Ara, en canvi, Europa n’està orfe. Pels governants, els valors han esdevingut una nosa
Certament, la magnitud del fenomen de tanta gent que fuig de casa seva perquè no té més alternativa per sobreviure, requereix una gestió regulada però solidària. Hi ha qui pretén distingir entre immigrants i refugiats, però hem arribat a un punt que fa gairebé impossible distingir entre els que fugen de la guerra, de la persecució o de la misèria. De fet, tots busquen refugi i els estats que se’n diuen democràtics han de respondre d’acord amb els “valors universals dels drets inviolables i inalienables de la persona”, tal com afirma de bon començament el tractat de la Unió Europea.
Ara bé, una qüestió és què fer amb els que venen “de fora”. I “de fora”, que ja és un concepte prou subjectiu, arriben pertot arreu, també pels aeroports o travessant fronteres terrestres. Això és molt important, però no té res a veure amb la situació dels que són al mar a punt d’ofegar-se. Aquí no compta qui són ni d’on venen. Aquí el que s’escau és aplicar el deure de socors. És una qüestió estrictament humanitària de vida o mort. Tots els països tenen tipificat com a delicte l’omissió del deure de socors. L'article 195 del codi penal espanyol preveu que “qui no socorri una persona que es trobi desemparada i en perill manifest i greu, quan pot fer-ho sense risc propi ni de tercers, serà castigat amb la pena de multa de tres a dotze mesos”. El codi francès preveu penes de fins a 7 anys de presó. L’alemany, fins a 10. L’italià duplica la pena per no socórrer en cas de mort o lesions greus.
No cal dir que si qualsevol creuer dels que travessen el Mediterrani tingués un accident que poses en perill la vida dels passatgers, immediatament es posaria en marxa una operació de salvament. El deure de socors és inherent a la solidaritat humana, la solidaritat humana és un valor universal i per tant no pot distingir entre unes persones i unes altres. Les conseqüència que pugui tenir el salvament, l’efecte crida, la promoció de les màfies..., tot és secundari, perquè l’únic fet irreversible és la mort. Quan els governants i líders polítics s'oposen a les tasques de rescat d'Open Arms, estan dient que és millor que els nàufrags de les pasteres s'ofeguin i que la seva mort dissuadeixi els seus compatriotes d'intentar-ho a continuació.
Quan estats democràtics d’Europa es neguen a exercir el deure de socors o davant la tragèdia humanitària miren cap a una altra banda, quan els que intenten salvar vides se’n diuen significativament organitzacions no governamentals i han d’enfrontar-se als governs per exercir el deure de socors, podem arribar a la conclusió que ara per governar, pels governants, els valors han esdevingut una nosa. Dit d’una altre manera, ens governa mala gent.