Amb les confuses, per contradictòries, informacions que han circulat sobre les activitats imputades als membres del CDR detinguts en la denominada Operación Judas i fins i tot amb la versió judicial segons la qual s’acusa les set persones empresonades, set!, de “pretendre instaurar la república catalana per qualsevol via inclosa la violenta”, és obvi que hi ha un acarnissament político-judicial amb els activistes independentistes. És incomparable amb el capteniment dels jutges amb altres col·lectius, siguin indignats extremistes, taxistes agressius, vaguistes organitzats, estudiants rebels, camioners incendiaris, okupes o fins i tot racistes violents. De les informacions subministrades fins ara, sembla evident que després de dos anys cercant independentistes violents, la Guàrdia Civil no ha estat capaç de trobar res i ha hagut d’exagerar la perillositat de les actuacions dels set detinguts per aconseguir els efectes intimidatoris just abans que es faci pública la sentència del Suprem contra activistes i dirigents inequívocament compromesos amb la no-violència. Si anem als fets objectius, els ara en presó incondicional no han comès cap acte violent, cinc dels set han negat les acusacions i es declaren pacífics, i els dos que han declarat han assegurat que no pretenien fer res més que soroll de protesta sense fer mal a ningú.

La notícia de l’empresonament dels set membres dels CDR va arribar al Parlament quan s’estava acabant de votar les resolucions i els diputats gairebé ja recollien per marxar. Ja s’havia aprovat la resolució segons la qual el Parlament reclama la retirada de la Guàrdia Civil i la que preveu com a resposta a la sentència la mobilització pacífica per l’amnistia, la llibertat i l’autodeterminació. També una vintena de resolucions transversals, és a dir, aprovades amb més de dos terços de la cambra. Tanmateix, els diputats de la CUP van voler aprofitar l’avinentesa per liderar la protesta pels empresonaments i van voler interrompre les votacions. Com que no van poder-ho fer immediatament, van abandonar el ple servint en safata a Ciutadans, partit especialitzat en provocar aldarulls, la performance electoral que perseguien i el suport mediàtic que no havien aconseguit durant dos dies de debat.

Ciutadans havia perdut el debat de política general, però els grups independentistes han alterat el resultat servint en safata la 'performance' final de Carrizosa

Carles Riera va demanar aturar el ple i reunir la Junta de Portaveus i el president del Parlament, Roger Torrent, no s’hi va pas negar, només va dir que ho plantegés en acabar les votacions. Com sol passar, la competència entre els grups sobiranistes va tornar a posar de manifest la seva incapacitat de portar a terme una estratègia conjunta i guanyadora. Un cop més, l’espantada de la CUP va arrossegar Junts per Catalunya i Esquerra Republicana a pronunciar-se per no ser menys. Sergi Sabrià va improvisar un míting, Santi Rodríguez, del PP, va cridar "los terroristas a la cárcel" i els diputats d'ERC van mossegar l'ham i es van posar a cridar dins l’hemicicle i amb el ple encara viu “llibertat, llibertat”, sense que ningú els cridés a l’ordre. Just el que necessitava Carlos Carrizosa per convertir la situació en aldarull i provocar la seva expulsió, xupant càmera més que ningú dins i fora de l’hemicicle per culpar de tot plegat a... Pedro Sánchez!, principal amenaça del partit d’Albert Rivera en la disputa electoral de novembre.

Després del ple, els grups sobiranistes van acordar una declaració de la Junta de Portaveus per denunciar la “criminalització del moviment independentista” i la “deriva repressiva i autoritària de l’Estat”, però llavors la performance de Carrizosa ja monopolitzava els informatius digitals i audiovisuals. Els grups independentistes podien haver fet el mateix sense regalar el protagonisme als seus adversaris polítics, però la seva rivalitat entre ells els perd. Ciutadans havia perdut el debat de política general, però els sobiranistes es van fer un golàs en pròpia porta que va donar la volta al resultat.