El 21 de gener de 2017 mig milió de persones es van manifestar a Washington DC en la mobilització de protesta més multitudinària des de la guerra de Vietnam. Era la Women’s March, però van arribar tard. El dia abans, Donald Trump ja havia pres possessió com a 45è president dels Estats Units. Als EUA eren i són molts més els homes i les dones que rebutgen Trump que no pas els que li donen suport, però Trump va saber capitalitzar a l'entorn d'ell el descontentament de la gent en llocs determinats i els demòcrates, que són molts més, van badar. Les mobilitzacions de les dones dijous passat a les principals ciutats espanyoles han posat de manifest que hi ha una majoria social que rebutja l’actual statu quo polític que domina el Partit Popular, però l’esquerra espanyola també farà tard, com els demòcrates americans, si no és capaç d’articular a temps la força política que preconitzi el canvi. I és una qüestió que, es miri com es miri, serà determinant per a Catalunya.

La mobilització de les dones del 8 de març va deixar en fora de joc les forces de la dreta i va ser transversal, intergeneracional i incontestable, fins al punt que els dirigents del PP i de Ciutadans van intentar rectificar sobre la marxa fent encara més evident la seva desconnexió amb el sentiment de la majoria. A Espanya hi ha ganes de protesta, però sobretot, raons. Ho han demostrat les dones i ho han demostrat els jubilats, dos col·lectius decisius en qualsevol elecció, però per canviar les coses, per trencar amb la inèrcia decadent de la democràcia espanyola, cal que els sectors dissidents prenguin consciència del seu poder i s’organitzin electoralment.

La gent s’està organitzant per enfrontar-se amb el poder, però falta l’articulació político-electoral precisament perquè els partits, abstrets en les seves misèries, ho impedeixen per por de perdre el seu estatus

Des de les eleccions de 2016, a Espanya hi governa el PP amb el suport de Ciutadans, però junts van tenir menys vots dels que van sumar les forces d’esquerra. S’hauria pogut articular una majoria alternativa més representativa del resultat electoral i no va ser possible per raons inconfessables. Cal no oblidar que Mariano Rajoy continua al capdavant del Govern espanyol gràcies a la claudicació del PSOE davant les pressions dels poders fàctics, en contra de l’opinió de les bases socialistes inequívocament expressada en el 39è congrés del partit.

Tant a Espanya com a Catalunya s’està registrant un fenomen polític de desconnexió entre les majories socials i els partits als quals correspon representar-les que aguditza la crisi del sistema. La gent protesta, però els partits no hi són. La mobilització de les dones i dels jubilats no les lidera cap partit. A Catalunya, l’Assemblea Nacional i Òmnium Cultural han articulat un moviment que transcendeix les sigles. La gent s’està organitzant per enfrontar-se amb el poder, però falta l’articulació político-electoral precisament perquè els partits, abstrets en les seves misèries, ho impedeixen per por de perdre el seu estatus. És en aquest sentit que els partits d’esquerra s’estan convertint en els principals sentinelles de l’statu quo. Prefereixen mantenir-se a l’oposició en espera de temps millors que canviar les coses i defensar els interessos de la gent que els vota. És aquesta i no cap altra la raó per la qual als EUA va guanyar Trump i a Europa sorgeixen noves forces polítiques de diferent signe que l’establishment desautoritza automàticament per “populistes”.

A les darreres eleccions als Estats Units, Hillary Clinton va tenir tres milions de vots més que Trump, però no va guanyar la presidència perquè va ser incapaç d’oferir una proposta de canvi als que més la reclamaven, els obrers de Pensilvania, Wisconsin i Michigan, on, tot i el rescat industrial, els fills són encara més pobres que els pares i les desigualtats no es corregeixen. Les imatges de la Women’s March van ser molt significatives. Amb les feministes s'hi van manifestar els defensors del dret a la salut, els partidaris d’una educació pública de qualitat, els que reivindicaven els drets del col·lectiu LGBT, els defensors de polítiques contra el canvi climàtic, els pacifistes, els solidaris amb els refugiats, el moviment de solidaritat amb els immigrants i col·lectius afroamericans contra la discriminació racial. Era tota l’esquerra reunida… tret dels sindicats.  Malgrat tots els desastres, Trump continua dominant l’escenari perquè no té alternativa. Aquí tampoc no es veu. I si el canvi no és possible vol dir que la democràcia no funciona.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.

Subscriu-te a ElNacional.cat