Quan M.Rajoy era president del govern espanyol, el seu ministre d’Educació, José Ignacio Wert, va elaborar una llei que tenia com a objectiu “españolizar a los niños catalanes”. I ho va fer a força de rebentar el consens que havia presidit la política lingüística dels diferents governs de la Generalitat i el model educatiu català. Aquella iniciativa va fracassar d’entrada perquè la corrupció del Partit Popular va fer caure el govern. Tanmateix, abans de caure, aquell govern va encomanar els jutges continuar la seva croada. I per dues vegades els jutges s’han prestat a imposar a Catalunya les tesis del PP. Som davant d’un doble frau democràtic. Primer perquè els jutges han suplantat el Govern de la Generalitat i el Parlament de Catalunya dictant-los com han de governar. Al poder judicial li correspon interpretar les lleis, no pas elaborar-les, cosa que pertoca al legislatiu, ni decidir com s’han d’aplicar, que és cosa de l’executiu. I, en segon lloc, el frau és més greu quan a més s’imposen a la majoria les tesis del partit polític més minoritari. El PP té un sol diputat al Congrés i tres de 135 al Parlament. D’acord que els diputats de Vox i de Ciutadans també són hooligans de la mateixa maldat, però tots junts només són 20 de 135.

Denunciat, doncs, el frau democràtic i com un cop s’ha pronunciat el Tribunal Suprem no hi ha marxa enrere, la qüestió és què fer i què no fer a partir d’ara per mantenir el model educatiu d’acord amb la voluntat majoritària democràticament expressada. D’entrada caldria advertir que les proclames èpiques i desafiants de qui no té la paella pel mànec acaben resultant grotesques, mancades de rigor i contraproduents. Tot el que està passant s’hauria pogut evitar si quan es va elaborar l’anomenada llei Celaá que derogava la llei Wert els diputats catalans que la negociaven haguessin contractat juristes prou competents per no deixar-se enredar per enèsima vegada per l’exèrcit d’advocats de l’Estat que sí assessoren l’executiu “consiguiendo el efecto sin que se note el cuidado”. L’interès a fer notar que s’estava defensant la llengua i proclamar que s’havia “blindat” el català a l’escola tenia com a objectiu justificar una estratègia política determinada, tan legítima com es vulgui, però va posar en guàrdia els juristes de l’Estat i va distreure del contingut literal de la llei. Ara resulta que, en el millor dels casos, i és dir molt, el model de la immersió depèn de la bona voluntat del govern espanyol. Va ser precisament Heribert Barrera, allà pels anys 80, qui va dir des de la tribuna del Parlament que “és inútil confiar en la bona voluntat del dèspota”.

L’ofensiva del búnquer judicial i de l’extrema dreta —ja no contra la sobirania sinó contra l’autogovern de Catalunya— té plantejaments colonials. Els jutges han suplantat Governs i Parlaments i imposen les tesi del partit menys representatiu. Ara bé, les proclames èpiques i desafiants de qui no té la paella pel mànec acaben resultant grotesques, mancades de rigor i contraproduents.

Amb tot, pitjor que un error és reincidir i ara al Govern de la Generalitat no se li ha acudit res més que fer-se el milhomes proclamant que passaran pel folre la sentència ferma del tribunal. Això en un primer moment pot servir per tranquil·litzar els propis votants, però proclamar als quatre vents que es desobeirà el Suprem és tant com convidar-lo a continuar intervenint i obligar el govern espanyol a posicionar-se i actuar en contra del desacatament. Això per començar. I després resulta que per molt fatxenda que es mostri el govern català, davant la desobediència els tribunals no actuaran contra el Govern, sinó contra els directors i professors dels centres, que són els encarregats de fer la feina tal com han dit els jutges que l’han de fer. Segurament no caldrà arribar tan lluny. Per saber si acaten o desacaten, el tribunal en tindrà prou amb exigir a cada centre que informi per escrit del seu pla pedagògic on quedi fefaent que la voluntat del Partit Popular és satisfeta a les aules.

Certament, l’ofensiva del búnquer judicial i de l’extrema dreta —ja no contra la sobirania sinó contra l’autogovern de Catalunya— té plantejaments colonials. Davant d’això, atès que la independència no s’albira, només queda, és fort haver-ho de dir, actuar clandestinament i per això, en comptes de posar en evidència els mestres, el que cal és organitzar amb els que siguin partidaris, la resistència. Però, això sí, a la castellana, “consiguiendo el efecto sin que se note el cuidado”, perquè al capdavall els jutges no entraran mai a l’aula. La desobediència té una sonoritat molt èpica, però perquè tingui èxit requereix exercir-la amb audàcia.