Tothom s’espanta per la irrupció d’un partit d’extrema dreta com Vox a la política espanyola amb capacitat de determinar majories de govern, però la infiltració de personatges nostàlgics de la dictadura a les institucions és un fenomen que ve de lluny. Els principals testimonis que intervenen en el judici del procés disposats a alimentar les tesis de la fiscalia són un exemple paradigmàtic.

El coronel Diego López de los Cobos, fill d’una família vinculada al partit feixista Fuerza Nueva, era molt jove quan es va presentar com a voluntari a la caserna de la Guàrdia Civil de Iecla (Múrcia) per posar-se al servei de Tejero i els colpistes del 23-F. L’any 2013, el general Ángel Gozalo, sent cap de la Guàrdia Civil a Catalunya, va participar activament en un homenatge a la Hermandad de Excombatientes de la División Azul, la unitat militar franquista que va donar suport a l’exèrcit de Hitler al front rus. L’acte es va celebrar a la Comandància de Sant Andreu de la Barca i entre els diplomats hi figuraven falangistes uniformats. Ha transcendit que Montserrat del Toro, la secretària judicial del jutjat número 13, és seguidora de pàgines web de l’extrema dreta i de Ciutadans. Com ha deixat clar el president de la Sala Segona del Tribunal Suprem, Manuel Marchena, la ideologia dels testimonis no pot ser tinguda en compte perquè no forma part dels fets.

La gran paradoxa és que a Espanya s’han erigit en defensors fonamentalistes de la Constitució gent que la va combatre, la van votar en contra o defensen posicions absolutament contràries a l’esperit amb què es va elaborar la Carta Magna del 78.

La gran paradoxa és que a Espanya s’han erigit en defensors fonamentalistes de la Constitució gent que la va combatre

La principal referència d’això és José María Aznar, que no va tenir cap inconvenient a fer públic el seu vot negatiu a la Constitució i quan va accedir al poder va anunciar una “segona Transició”, que va consistir a centrar tots els seus esforços a reinterpretar el text del 78 per limitar drets i restringir llibertats en nom d’un suposat constitucionalisme de caràcter hermètic que tergiversava i pervertia les ànsies democràtiques amb les quals els espanyols van votar ara fa 40 anys. La tasca va continuar després amb Mariano Rajoy, no només amb lleis, com ara la “ley mordaza”. També i sobretot amb l’ocupació ideològica de les institucions i molt especialment dels tribunals. Es van apoderar del Tribunal Constitucional, del Consell General del Poder Judicial i van situar jutges afins en llocs clau. El cas més escandalós va ser precisament l’ascens a magistrat del Constitucional ―i després president― a Francisco Pérez de los Cobos, germà de Diego, que per accedir al tribunal va amagar la seva militància al Partit Popular, quan la mateixa Constitució ho prohibeix taxativament. Carlos Lesmes va ser promogut a la presidència del Tribunal Suprem després d’ocupar càrrecs de responsabilitat en el Govern d’Aznar.

Més enllà de la causa general contra l’independentisme català, les sentències de La Manada, del cas Altsasu, les condemnes a cantants, actors i titellaires formen part de l'evident involució antidemocràtica de l’Estat. Ni amb l’exhumació de les despulles de Franco se’n surt el Govern de Pedro Sánchez. La Fundació dedicada a glorificar la figura del dictador ja sap on s’ha de dirigir per aturar la iniciativa socialista. José Yusty Bastarreche és el magistrat que ha suspès l’exhumació. Fill i net de militars franquistes condecorats, defensa l’escut de l’àliga com l’autènticament constitucional i considera les iniciatives de la memòria històrica fruit de “l'ànsia de venjança i l'odi dels vençuts de la Guerra Civil”. Té raó en una cosa. Van guanyar i exerceixen la victòria, perquè el cert és que Franco no va morir al llit.