Abans que comencés el procés sobiranista, primer es va produir allò de la “desafecció”. Després la cosa va pujar de to i vam passar a la fase del “català emprenyat”, però quan els emprenyats van sortir massivament al carrer a expressar el seu enuig, es van adonar que eren molts més que no s’havien imaginat mai. Això els va canviar l’estat d’ànim, i l’emprenyament es va transformar en una il·lusió col·lectiva que va desembocar en l’anomenada “revolució dels somriures”. Ha passat el temps i la mobilització continua; tanmateix comença a notar-se un fenomen nou que podríem anomenar “el sobiranista emprenyat”.

El del sobiranista emprenyat és un fenomen molt diferent de tots els anteriors, perquè la desafecció i el català emprenyat feien referència a la incomoditat dels catalans en la seva relació amb l’estat espanyol. Les il·lusions i els somriures van sorgir del retrobament al carrer de gent d’orígens diversos que havien arribat a la mateixa conclusió i això els animava a compartir la travessa d’aquell viatge a Ítaca. En canvi, el sobiranisme emprenyat és un fenomen cent per cent autòcton, que no té res a veure amb Espanya i que fa referència a la decepció dels sobiranistes amb els seus propis líders i partits que està donant peu a moviments de protesta interns i fins i tot a iniciatives que podríem anomenar populistes o antipolítiques que, per bé o per mal,  amenacen de dinamitar un altre cop el sistema de partits.

La decepció dels sobiranistes amb els seus propis líders i partits dona peu a moviments de protesta interns i fins i tot a iniciatives populistes o antipolítiques que amenacen de dinamitar un altre cop el sistema de partits

Les convocatòries d’eleccions primàries per elegir candidats municipals representen una autèntica rebel·lió de les bases sobiranistes contra els partits que els haurien de representar. L’astut periodista Jordi Graupera devia percebre el grau d’emprenyament latent del sobiranisme quan va decidir llançar pel seu compte la iniciativa de primàries a Barcelona i el cert és que ja ha reunit gairebé cent vegades més signatures que vots han rebut els candidats oficials de cada partit. No consta que Graupera tingui ningú poderós al darrere. S’ha passat els darrers anys anant i venint dels Estats Units, no se li pot negar la seva intel·ligència, però tampoc la seva carregant pedanteria. Que un tipus així aixequi el dit i el segueixin desenes de milers de sobiranistes deu ser perquè els sobiranistes se sentien orfes com aquells seguidors que, de sobrte, es van posar a córrer darrere de Forrest Gump.

Ha estat una gran idea perquè ràpidament la iniciativa autodenominada “primàries per la Repùblica” s’ha estès arreu del país amb la col·laboració de l’Assemblea Nacional Catalana. Barcelona, Reus, Granollers, Mataró... volen unitat, però si els partits convencionals no juguen les municipals esdevindran un espectacle com el dels Monty Python a La vida de Brian.  M’ho recordava fa poc en Carles Santamaria: el Front Judaic Popular contra el Front Popular de Judea i tots dos contra els dissidents de la Unió Popular de Judea.

Aquesta perspectiva està escalfant els ànims d'una manera evident. Sobirania i Justícia, l’activa associació que promou la independència de Catalunya per vies pacífiques i democràtiques, i que aplega sobretot persones relacionades amb el món jurídic, va convocar aquesta setmana a Barcelona un sopar groc en solidaritat amb els presos i exiliats. L’entusiasta presidenta de l’entitat, Isabel-Helena Martí, va aconseguir una concorregudíssima assistència i una considerable recaptació de fons per a l’Associació Catalana pels Drets Civils. Tothom es va emocionar amb els parlaments de les companyes dels presos, Susanna Barreda, Diana Riba, Laura Masvidal i Txell Bonet. Hi van intervenir també representants institucionals com Artur Mas, Núria de Gispert, Josep Costa i Joan Tardà, a més de Jaume Alonso-Cuevillas i alguns periodistes. Tot el que es va dir es pot resumir en dues idees. “No defalllirem, però hem d’anar junts”. Les crides a la unitat van aixecar els aplaudiments més sentits, però també les protestes, entre les quals una dura acusació de “traïció” a l’esperit del 21 de desembre i el resum de l’estat d’ànim col·lectiu que va fer una elegantíssima assistent que seia al meu costat i que, sense perdre les maneres, va deixar anar la frase que inspira aquest article: “Polítics, sapigueu que estem emprenyats”.