No és necessari que el rei Felip VI vingui a Barcelona a recordar les víctimes dels atemptats del 17 d’agost; així doncs, la iniciativa anunciada pel president del govern espanyol sobre la visita del monarca només es pot interpretar com un acte de provocació. Són ganes d’atiar el conflicte... si no és que existeix un guió previ i premeditat de rectificació dels errors comesos per salvar la deteriorada imatge del monarca i de la institució que representa.

Tanmateix, l’única rectificació vàlida de totes les barbaritats que es van fer en nom de l’Estat a partir d’aquelles dates haurà d’incloure la presència a primera fila als actes del 17 d’agost de qui era el dia de l’atemptat conseller d’Interior, Joaquim Forn, responsable polític màxim de l’operació policial que va impedir una o vàries massacres  encara més tràgiques. I òbviament també haurien de ser alliberats la resta de consellers i líders sobiranistes en situació d’injusta i prolongada presó provisional. Per això només cal, ni més ni menys, que una ordre judicial.

Malgrat que els estrategs de la Zarzuela no han demostrat fins ara gaire intel·ligència, és de suposar  —com el valor al soldat—  que els nous caps pensants de la Moncloa tindran més llums i que la idea de portar el monarca a Barcelona, a un acte que se celebrarà a l’aire lliure, a la Rambla i a la plaça de Catalunya, estarà pensada per afavorir-lo a ell i la monarquia. I per afavorir-la només hi ha una manera: relacionar el Rei amb mesures reconciliadores. I tot el que no sigui l’alliberament dels presos el mantindrà assenyalat com el referent de les protestes. Alguna cosa deuen tenir pensada perquè costa de creure que a la Moncloa s’hagin infiltrat assessors tan republicans com per empènyer Felip VI a l’ull de l’huracà.

A la manifestació antigihadista posterior als atemptats de Barcelona i Cambrils, Felip VI va ser utilitzat per Mariano Rajoy —i el monarca es va deixar—, perquè el president del govern espanyol sabia que protegit pel cap de l’Estat s’evitaria moltes mostres de rebuig. I així va ser. Hi va haver xiulets però tampoc no gaires, perquè la gent de Catalunya encara confiava que el Rei d’Espanya podia contribuir a frenar l’ofensiva antidemocràtica del govern del PP. Tanmateix, el Rei, el dia 3 d’octubre, va cometre l’error de la seva vida quan va prendre partit equivocadament. Ara no té més remei que rectificar, pel que l’hi va. A ell i a la continuïtat de l’empresa familiar que li pertoca dirigir.

Les accions dels CDR contra els partits parlamentaris recorden molt als fets de Maig del 37, la batalla entre els partidaris de “fer la revolució per guanyar la guerra” i els que consideraven que calia “guanyar primer la guerra per fer després la revolució”. Va acabar en tragèdia

Ara l’equació és la inversa de fa un any. Felip VI no protegirà Pedro Sánchez, sinó tot el contrari. El Rei necessitarà la protecció del nou president del govern espanyol, que es miri com es miri, ara com ara genera menys antipaties i més esperances que el mateix monarca. Tanmateix, és difícil pensar que, sense cap fet que marqui una inflexió en la situació dels presos i els exiliats, la visita del Rei —i de Sánchez— no serà conflictiva. Podran organitzar una mobilització espanyolista al voltant del Rei, com van fer en la inauguració dels Jocs Mediterranis per fer veure que a Catalunya Sa Majestat és benvinguda, però aquestes iniciatives tan forçades només poden acabar de dues maneres: o es fa el ridícul o es provoca una batalla campal. En qualsevol dels dos casos, el monarca i la monarquia hi sortiran perdent.

Hi ha indicis que el monarca intenta recuperar part del terreny. Ha fet servir el català en algun dels actes gairebé clandestins que darrerament ha presidit. Més interessant és l’embolic de Palma, amb les declaracions després matisades del president del Parlament balear, Baltasar Picornell, sobre “la seva sensació” que el cap de l’Estat vol “establir ponts”. Denota que el Rei sap que ha de fer alguna cosa diferent del que ha fet fins ara, però que no sap per on començar, perquè un dels seus problemes és que està envoltat d’assessors franquistes o senzillament imbècils. Algú ha de dir-li que res que no sigui la llibertat dels presos no li servirà de res.

Aquí és on també té un paper el govern català. No cal denigrar cada dia el Rei i la monarquia. Tothom ja sap que Catalunya ha estat l’artífex de les dues repúbliques espanyoles; per tant, val la pena posar-ho en valor i fer entendre al Rei que, conjunturalment, hi té més a guanyar —o més ben dit, a continuar— amb una Catalunya no bel·ligerant. Segur que la llibertat dels presos asserenaria els ànims. Després, ja en parlarem.

No tothom, però, creu que asserenar els ànims sigui positiu. Així ho pensen Albert Rivera i Pablo Casado, per descomptat, però també amplis sectors del sobiranisme que han expressat el rebuig a fixar la prioritat estratègica en la llibertat dels presos. Fins i tot consideren qualsevol negociació secreta al respecte com una mena de traïció. Les accions dels CDR contra els partits parlamentaris per exigir la desobediència recorden molt els fets de Maig del 37, que van acabar a trets entre els partidaris de “fer la revolució per guanyar la guerra” i els que consideraven que calia “centrar-se a guanyar primer la guerra per poder fer després la revolució”. Com tothom sap, allò va acabar en tragèdia.

En les coordenades democràtiques en què ens movem 81 anys més tard no és probable que reaparegui res de semblant a la FAI o al POUM. Tot s’haurà de decidir a les urnes. Tothom sap que no serà possible una situació política normalitzada fins que els presos i els exiliats siguin lliures. Quan això passi, els catalans decidiran cap on voldran anar. Els temors dels sobiranistes més difícils de conformar són comprensibles fins a cert punt. Sense presos i exiliats, segur que alguns ja no voldran tornar a sentir a parlar de revolucions o preferiran anar més a poc a poc o engegaran els polítics a pastar fang, però també hi haurà partidaris de no fer ni un pas enrere. Fins i tot pot tornar a passar que hi hagi qui vulgui la primera cosa i s’ompli la boca amb la segona. I tornaran a lluitar, tornaran a discutir i tornarem a votar.