El Govern de l’Estat ha comunicat que efectivament va espiar el president Aragonès i altres persones d’ideologia independentista i s’ha quedat tan ample. L’executiu ha declarat que la tasca d’espionatge es va fer d’acord amb la llei (franquista de secrets oficials) i amb autorització d’un jutge. Amb les declaracions de la ministra de Defensa i la compareixença de la directora del CNI a la comissió de secrets oficials, l’executiu de Pedro Sánchez ha ratificat que van fer el que havien de fer i que ho van fer bé. Això no equival a dir que ho tornaran a fer, sinó que continuen i continuaran fent el mateix. El president Pedro Sánchez no ha expressat cap intenció de rectificar res. No es canviarà la llei, no se substituirà la ministra, ni la cap dels serveis d’intel·ligència, i es mantindrà en el seu lloc el mateix jutge del Suprem que porta instal·lat confortablement al CNI des de fa més d’una dècada, quan el mandat era per cinc anys. La directora del CNI només s’ha referit a l’espionatge de 18 persones. De la resta de persones espiades ha dit que no en sap res, però el que és més significatiu és que tant li fot i no pensa fer res per comprovar-ho. Tampoc la Fiscalia. La conclusió és que tot aquest abús de poder, aquesta vulneració de drets fonamentals, forma part del funcionament sistemàtic de l’Estat espanyol i el que resulta més desesperant, és que funciona i funcionarà així governi qui governi i, des del punt de vista democràtic, aquesta és una conclusió tràgica.

Ara tenim a l’Estat el que s’ha anomenat el govern més progressista de la història. Certament, la majoria parlamentària que ha donat suport a l’executiu de Pedro Sánchez es va articular per descavalcar el Govern més corrupte de la història i, per primera vegada a la història, aquesta majoria tenia una composició inequívocament progressista, tant plural com transversal i territorialment diversa. Havia de marcar un punt d’inflexió i revocar la regressió en drets i llibertats que havien imposat els governs del Partit Popular. Tanmateix, la dreta política, però molt especialment els poders fàctics de l’Estat, que es creuen els legítims propietaris d’Espanya, han considerat la formació del Govern PSOE-Podemos com la infiltració a les institucions d’uns intrusos, un conglomerat de tots els enemics de la pàtria, comunistes, proetarres i independentistes, amb la qual cosa s’han considerat legitimats per actuar en conseqüència i coordinats des de totes les estructures de poder que controlen, polítiques, judicials, d’intel·ligència, policials, econòmiques, financeres i mediàtiques. Per això l’executiu de Pedro Sánchez s’ha trobat amb tantes dificultats per derogar les lleis del PP. Ni la llei mordassa, denunciada per totes les organitzacions de defensa dels drets humans, s’ha reformat encara. Per no parlar de la connivència amb les corrupcions de la monarquia. Sánchez havia d’optar entre enfrontar-se als poders omnipresents de l’Estat o adaptar-se pragmàticament a les circumstàncies. Per a la primera tenia els vots, però potser no prou fortalesa. La segona opció li haurà semblat més fàcil per sobreviure, però només li servirà fins que el facin caure potser fins i tot amb deshonor. Perquè Pedro Sánchez va assumir una responsabilitat. Si el govern més progressista de la història no ha estat capaç ni tan sols d’interrompre l’actuació immoral de les clavegueres de l’Estat, per a què ha servit tenir un govern tan progressista? I si cap govern pot canviar tota aquesta merda que ha emergit, per a què serveix anar a votar?

Si el Govern més progressista de la història no ha estat capaç ni tan sols d’interrompre l’actuació immoral de les clavegueres de l’Estat, per a què ha servit tenir un govern tan progressista?

Són reflexions que afecten tot l’espectre polític de la majoria, especialment el PSOE, Unidas-Podemos i Esquerra Republicana. Sánchez ha optat per sobreviure a força de cohabitar amb els poders fàctics que el volen descavalcar, però aquests saben que continuarà insistint a governar amb els considerats intrusos perquè personalment no té alternativa, així que mantindran la seva ofensiva per foragitar-lo ni que sigui a un càrrec europeu. Qualsevol combinació d’aliança política del PSOE amb la dreta passa per entregar prèviament el cap de Pedro Sánchez. La incorporació d'Unidas-Podemos a l’executiu, que havia creat algunes expectatives, no ha servit per desarticular la màfia estatal sinó per incentivar el seu activisme i resignar-se. Esquerra Republicana se les prometia molt felices assumint la interlocució catalana amb l’Estat, una posició que els situava en el centre de l’escenari polític i que solia ser molt rendible electoralment parlant. Tanmateix, els republicans s’han trobat ara sense arguments per mantenir la interlocució i atrapats sense poder capitalitzar tampoc una trencadissa...

Hem arribat al punt que fins i tot l’amenaça de l’extrema dreta genera indiferència en cercles progressistes, com si no fos cap novetat, perquè l’Estat continua parlant com fa més de cent anys declamava aquell capità Diego de Acuña, en la peça teatral d’Eduardo Marquina En Flandes se ha puesto el sol. Deia el capità, com ara Margarita Robles, “España y yo somos así, señora”