L’escàndol destapat per la periodista Núria Orriols al diari Ara sobre els funcionaris del Parlament que cobren sense treballar ha adquirit una transcendència més gran que altres casos de corrupció coneguts anteriorment i potser més greus perquè té els efectes de la gota que fa vessar el got de la decadència. I de la paciència. Un exdiputat m’assegurava aquesta setmana que el sistema retributiu de la cambra catalana, de diputats i de funcionaris, responia a una mena de conxorxa general coneguda per tothom i que els diputats avergonyits que demanaven el canvi eren sistemàticament desautoritzats. Només uns pocs patriotes tornen els diners que els hi sobren del que havien cobrat en concepte de desplaçaments. De l’escàndol han participat tots els grups parlamentaris sense excepció, però el perjudici és per al conjunt de les institucions catalanes, ara mateix governades pels grups independentistes. El desprestigi de les institucions d’autogovern sempre és una bona notícia per als grups que preferirien que no existissin, com ara el PP, Vox o Ciutadans i és un desastre per als que pretenen que confiem més en ells que en altres per governar-nos.

L’escàndol del Parlament fa vessar el got de la decadència i de la paciència i posa fi a la treva de crítica amb els governants que es reclamen independentistes

Cal subratllar la qüestió de la paciència, perquè és quan s’esgota que marca l’abans i el després. Durant el Procés sobiranista tothom era conscient de la guerra bruta de l’Estat contra l’independentisme. Es van inventar casos de corrupció amb informes falsos; es va criminalitzar la gestió dels departaments; es va tergiversar l’objectiu de despeses i inversions perquè la fiscalia afinés les acusacions. Des d’un punt de vista democràtic, la repressió de l’Estat victimitzava els governants catalans, sobretot els represaliats i empresonats. Això no significava que en el món sobiranista tothom estigués lliure de tota sospita. Ans el contrari, les sospites eren enormes respecte de la sinceritat, de l’honestedat, i de la intel·ligència amb què es va empènyer a milions de ciutadans a plantejar una batalla de la manera que no es podia guanyar. Així i tot, la causa general contra l’independentisme impedia honestament als ciutadans i als mitjans més compromesos posar al mateix sac la crueltat de l’Estat amb les misèries del món sobiranista. Disculpi el lector la primera persona, però jo ja vaig confessar en aquest diari i en altres mitjans la meva contradicció. El nivell de crítica no podia ser el mateix. Ara bé, la divisió del moviment independentista, les baralles continues i mesquines d'Esquerra Republicana amb Junts per Catalunya i de la CUP amb tots dos, la manca d’una estratègia creïble, més una gestió de les institucions i de la pandèmia que tampoc era exemplar han propiciat un augment creixent de l’esperit crític intern. I això ja no té aturador. La sensació de presa de pèl ja no la nega ningú. Es va prometre la independència quan no hi havia ni intenció, ni voluntat, ni les estructures d’Estat que deien que tenien. I ara diuen que volen “culminar la independència” apostant per l’estabilitat de la política espanyola, la qual cosa és un oxímoron polític. I es barallen perquè es disputen les engrunes del poder autonòmic, que un altre cosa no, però sous, dietes i negociets sí que en reparteix i comprensiblement ningú dels que els tenen està disposat a renunciar-hi. No descobrirem ara que la política és això. El que costa d’acceptar és disfressar-ho d’una causa noble en la qual no s’hi creu. Així que s’ha acabat la treva.

Vaig escriure fa poc temps que la política catalana necessita un reset. Segurament el periodisme també. El treball de Núria Orriols a l’Ara n’és un exemple. Em consola recordar que quan tenia la seva edat vaig escriure a El Periódico de Catalunya un frau fiscal dels diputats. Ningú en va fer cas. Sovint acompanyo els meus articles de cites d’autors clàssics o de referència universal. Avui ho faig amb la cita d’un molt jove periodista català que no conec personalment. Es diu Ot Bou Costa, escriu al VilaWeb i aquesta setmana m’ha deixat estabornit escrivint no una frase sinó La Frase que jo hauria volgut trobar: "Ja és molt més verinós i autodestructiu seguir la narrativa i l’actualitat que marquen les institucions que no pas desentendre-se’n del tot, peti qui peti".