El juliol del 2015 el president Obama va rebre al despatx oval de la Casa Blanca a Nguyen Phu Trong, secretari general del Partit Comunista, que dirigeix políticament el Vietnam amb mà de ferro i menystenint sistemàticament els drets humans. Va ser una deferència poc habitual reservada per a caps d'estat de països aliats o de grans potències.

El president Biden ha pactat amb els talibans la retirada de les tropes occidentals de l’Afganistan, i la cancellera Angela Merkel ha deixat clar que ara els interlocutors afganesos seran els mateixos milicians que fa unes setmanes eren enemics aferrissats.

Pel que fa al Vietnam, l’interès d’Obama era entre altres assumptes l’acord comercial Transpacífic davant l’adversari comú, la Xina. Pel que fa a l’Afganistan, ara l’enemic comú és l’Estat Islàmic (ISIS). Els talibans només aspiren a governar el seu país a la seva bàrbara manera, mentre que ISIS no és un moviment nacional, sinó que pretén establir una plataforma per expandir la jihad arreu del món a base de terrorisme amb escamots suïcides. A Occident li preocupa més això últim que no pas les crueltats que cometin els talibans a casa seva.

Provoca nàusees parlar de diners en referir-se al cost d’una guerra en la qual van perdre la vida 2.448 soldats de l’Exèrcit dels EUA i més de cent mil afganesos. Així i tot, el departament de Defensa dels Estats Units ha reconegut que la guerra ha costat —morts a banda!!— 815.000 milions de dòlars. Un treball més precís d’investigadors de la Brown University (Providence, Rhode Island) eleva la xifra a 2.313.000 milions de dòlars. I tot per aconseguir pràcticament un únic objectiu, la delació que va propiciar la localització i posterior eliminació d’Osama Bin Laden.

La guerra d’Afganistan ha deixat clar definitivament que la democràcia no és exportable amb la força de les armes. Com va declarar la pròpia cancellera Merkel, “és necessari posar fi a la polític irresponsable d’intervenir des de fora i de construir en altres països la democràcia ignorant les tradicions dels pobles”.

Els conflictes es poden allargar vint anys, com la guerra de l'Afganistan, però al final la única sortida només pot arribar forçada pels interessos comuns de les parts enfrontades. Només es tracte d’identificar-los.

De fet, va ser Donald Trump qui va marcar una inflexió en les relacions internacionals en renunciar explícitament al lideratge moral del Estats Units, sota l’eslògan America first. Va boicotejar els acords planetaris contra el canvi climàtic i l’acord nuclear amb Iran, i va prescindir absolutament de la categoria moral dels seus interlocutors, com va posar de manifest la imatge de Trump propiciant el 2019 una trobada amistosa amb el líder nord-coreà Kim Jong-Un.

Tot plegat ha suposat en el món sencer una pèrdua de consciència democràtica, que deixa indefenses les dones afganeses, els demòcrates de Hong-Kong, els refugiats sirians o els immigrants africans, que només poden confiar en el suport cada cop més difícil de les organitzacions filantròpiques civils.

Els valors democràtics s’han diluït com a referència, al mateix temps que règims tan autoritaris com els de Xina i Rússia han emergit reivindicant-se tan legítims com qualsevol altre. La raó ha perdut força. I com a conseqüència creix el cinisme.

Ara tothom s’escandalitza per la retirada de tropes de l’Afganistan, sobretot per la condemna que suposa per les dones, que hauran de viure un autèntic apartheid sota el règim taliban. Tanmateix, sense burka però amb jilbab o abaia, la vulneració sistemàtica de drets humans pel fet de ser dones és practica sistemàticament en països àrabs que Occident considera oficialment amics.

Efectivament, les relacions polítiques globals, regionals o nacionals no estan determinades pels principis, sinó pels interessos i no s’estableixen mai amb l’interlocutor preferit, sinó amb el que la realitat imposa. Estats Units considera aliats països que en el fons detesten profundament com el Pakistan o l'Arabia Saudita, perquè tenen interessos i enemics comuns.

Això val per tot i a tot arreu. També per als assumptes domèstics. Amb un escenari mundial tan incert, conflictes locals, com ara la qüestió catalana, difícilment trobaran una preocupació de dimensió internacional perquè vingui a resoldre-ho un àrbitre extern. Els conflictes es poden allargar vint anys, com la guerra de l'Afganistan, però al final la única sortida només pot arribar forçada pels interessos comuns de les parts enfrontades. Només es tracte d’identificar-los.