Tot apunta que les eleccions andaluses marcaran avui el principi de la fi del Partit Socialista tal com l’hem conegut fins ara, i de retruc del sistema de partits que ha determinat la política espanyola des de la mort de Franco. Andalusia ha estat, junt amb Catalunya, el feu principal que li ha assegurat al PSOE les majories parlamentàries a les Corts Generals. Segons totes les enquestes, avui el PSOE, per primera vegada, perdrà les eleccions al Parlament andalús i ho farà per golejada de la dreta i de l’extrema dreta. Això suposa un canvi de paradigma polític a tota Espanya.

Tenint Andalusia en contra, difícilment el PSOE podrà repetir victòria en unes eleccions generals, més tenint en compte la crisi econòmica que ens ve a sobre i que òbviament castigarà electoralment tots els governs europeus, però no som en un episodi d’alternança convencional de poder. Quan la democràcia s’estabilitza, els partits s’alternen en el poder. Un dia es perd i un altre dia es guanya, però en els darrers anys hem assistit a Europa a diversos terratrèmols polítics que han fet caure les torres més altes, fins al punt que organitzacions històriques queden reduïdes al no-res.

D’aquell Partit Socialista francès que va liderar François Mitterrand ara només se saben desgràcies i el seu referent més conegut, l’alcaldessa de París, Anne Hidalgo, no va arribar al 2% de vots en les presidencials. A Itàlia els socialistes fa temps que ja no existeixen com a tals des que el seu líder Bettino Craxi va haver de fugir acusat de corrupció, però és que la Democràcia Cristiana dels De Gasperi i Andreotti, tampoc. A Grècia, després de molts anys d’hegemonia política amb la dinastia Papandreou, els socialistes van caure per sota del 6%. Estaven tan avergonyits d’ells mateixos, que es van canviar el seu nom històric, PASOK, i com encara van anar a pitjor, ara l’han tornat a recuperar per intentar reviure aquells anys feliços.

En tota la davallada de la socialdemocràcia europea hi ha un factor constant. La pèrdua de l’ànsia transformadora i l’assumpció com a pròpies de les polítiques econòmiques de la dreta, sobretot l’austeritat i el monetarisme. Això té a veure amb l’abducció pròpia del Poder. Amb la política, els representants progressistes van millorar tant les seves condicions de vida que van perdre el contacte amb la realitat i en comptes de canviar el sistema s’han acabat convertint en els seus grans defensors. Felipe González és en aquest sentit un profeta destacat. En el que portem de segle, les desigualtats han augmentat i el discurs de les esquerres s’ha centrat sobretot en assumptes culturals: un cert ecologisme més doctrinal que transformador; un feminisme més pensat per les dones que ja tenen algun estatus que per les que no en tenen cap; la defensa dels drets d’algunes minories, més dels col·lectius LGTBI que no pas de grups ètnics o nacionals oprimits i/o agredits. Tot són causes nobles que mereixen atenció, però, tanmateix, fa la impressió que el conflicte social ha desaparegut no de la societat, però sí de la política convencional. I una prova és la pràctica irrellevància social i política dels sindicats. A Espanya, fins i tot la patronal ha beneït la reforma laboral del Govern més progressista de la història.

Des d’avui fins a les eleccions generals, el debat electoral a Espanya se centrarà en si el PSOE ha de pactar amb el PP per barrar el pas a Vox. A Andalusia no ho faran, però a Madrid, al Govern central, no faltaran “Pages” disposats a col·laborar perquè el Partit Socialista perdi la seva raó de ser

Fins ara el PSOE ha estat la referència alternativa al Partit Popular, però les circumstàncies i la voluntat d’una part dels seus dirigents l’estan portant a convertir-se en apèndix de la dreta i els poders fàctics de l’Estat per apuntalar el règim, que no és ben bé el de 1978, perquè l’esperit amb què es va fer la Constitució no té res a veure amb la regressió dels darrers anys. I el nou líder del Partit Popular, Alberto Núñez Feijóo, ja ha posat les cartes damunt la taula. Si el PSOE vol evitar que l’extrema dreta s’incorpori al Govern de la Junta d’Andalusia, només ha de facilitar la investidura del candidat del PP. I això que es plantejarà a nivell andalús, serà només el pròleg del debat que se suscitarà al conjunt estatal.

Paradoxalment, al PSOE l’interessa que el PP guanyi a Andalusia per majoria absoluta, per evitar el debat sobre donar o no donar suport al PP per barrar el pas a Vox. El debat li fa nosa de cara a les generals. Però no ens enganyem. La coalició PP-PSOE ja funciona de facto per les coses que es consideren importants. Ha funcionat per a la llei de seguretat nacional, negant-se el PSOE a derogar la llei de 2015 imposada pel Govern de Mariano Rajoy. Pedro Sánchez ha promès reformar la llei de secrets oficials del franquisme, però la intenció indissimulada és pactar-la amb el PP. L’augment de la despesa militar —gairebé es dobla— també serà de comú acord entre els dos partits que podríem anomenar dinàstics, perquè en tot el que fa referència a la defensa de la monarquia, de la inviolabilitat del Rei, de la no-investigació i la impunitat del rei emèrit, de la no-investigació del Catalangate, i per descomptat, en tot el que afecta Catalunya, PSOE i PP ja van a la una, amb alguns retrets mutus perquè no sigui dit.

Un personatge de la categoria d’Emiliano García-Page, president de Castella-la Manxa, ja ha presentat candidatura per exercir d’enterramorts del PSOE. Sembla que és l’escollit de la dreta, atesa la seva mediocritat i l’atenció que li presten els mitjans de la caverna. Aquest home, que sense el suport de Podemos mai hauria estat alcalde de Toledo ni president de la comunitat, ara que té majoria absoluta però que li perilla de cara a l’any que ve, ha renegat dels seus antics aliats acusant-los sobretot, sobretot, sobretot... d’"insultar el rei" i ha defensat que PSOE i PP, com a “partits d’Estat” que són, acordin “coses importants”, començant per la defensa del castellà a Catalunya. I per fer mèrits, aquest home que va jurar i perjurar que dimitiria dels seus càrrecs al partit si Pedro Sánchez accedia a la secretaria general, ha declarat ara que sent “afecte” per Núñez Feijóo. Qualsevol diria que li demana feina de vicepresident per l’any que ve.

Lògicament, d’aquí a les generals, la direcció socialista actual negarà mil vegades la seva predisposició a pactar amb el PP, però la coalició de facto continuarà funcionant i després de les generals els socialistes hauran de decidir si accepten governar sota la presidència del PP amb el pretext de barrar el pas a VOX. És obvi que el monarca i els poders fàctics faran mans i mànigues per retenir els socialistes dins la cleda, no fos cas que amb un Executiu de dreta radical i una crisi tan bèstia com s’anuncia les esquerres es revoltin al carrer no només contra el Govern, sinó contra el règim. No faltaran Pages disposats a col·laborar perquè el PSOE perdi la seva raó de ser.