Vladímir Putin és un sàtrapa i Joe Biden, un pocapena, però proclamar això que ja veu tothom no aporta res que pugui aclarir quines conseqüències tindrà el conflicte d’Ucraïna. És una mala praxis sovintejada per un cert periodisme de trinxera utilitzar judicis morals o prejudicis ideològics per amagar la ignorància o la manca d’informació. Es repeteix el discurs dels bons o s’acusa els dolents o fins i tot s’insulta el que es considera adversari no tant per informar al propi auditori sinó per deixar-lo satisfet i reafirmat en les seves pròpies impressions. I al final resulta que tot és propaganda. Resulta bastant ingenu i gairebé inútil fer judicis morals de les relacions internacionals i de conflictes com el d’Ucraïna per més que cada bàndol proclami una sèrie de principis per justificar tot el que fa... i el que no fa i potser hauria de fer.

Un cop envaïda Ucraïna, amb les tropes russes arribant a la capital Kíev, ja no és possible una sortida negociada al conflicte, com a màxim un alto el foc indefinit però amb els russos a dins. I només es perfilen dos escenaris: Tornar a la guerra freda serà una victòria de Putin, perquè la URSS la va perdre i ara Rússia vol demostrar que s’ha refet. I amb una nova derrota d’Occident la primera potència deixarà de ser-ho com ha estat fins ara, perdrà la seva condició de líder indiscutible i la Unió Europea recularà a la seva condició d’un simple mercat comú amb interessos divergents dels estats membres. El segon escenari, la derrota de Putin, només podria produir-se si com apunta l’exsecretària d’Estat amb Bill Clinton, Madeleine Albright, al líder rus li pugen massa fums al cap, no calcula prou bé el preu intern i extern de la seva gosadia i s’acaba autodestruïnt com ja va passar amb la invasió soviètica d’Afganistan.

Això últim depèn més de la capacitat de resistència de la força militar ucraïnesa que no pas de les sancions d’Occident. I observant la súplica desesperada del president ucraïnès, Volodímir Zelenski, demanant un suport militar que no arriba i la facilitat com les tropes russes han arribat a Kíev, per tombar Putin només queda confiar que la cruesa de les sancions d’Occident tinguin conseqüències enormes i immediates en l’estabilitat política de Rússia. Ara bé, Vladímir Putin ha aprofitat el moment de màxima debilitat a Occident per llençar la seva ofensiva i ni els Estats Units ni Europa estan en condicions de respondre en proporció a la magnitud de l’amenaça formulada pel líder rus.

Rússia i també Xina, dues potències amb governs autoritaris estan plantejant el darrer desafiament a la democràcia. A Occident, l’extrema dreta ho està esperant, però no faltaran intel·lectuals que assumint el profund pensament que expressa cada any Miss Univers tornin a cridar “no a la guerra” i quedar-se tan amples

La retirada d’Afganistan ja li va atribuir a Joe Biden la imatge de president feble, que tampoc acaba de sortir-se’n en la batalla contra la covid, ni amb la recuperació econòmica i la seva iniciativa de reconstrucció social i material del país titulada Build Better Back. Els analistes financers assenyalen la inflació disparada, especialment l’augment del preu dels combustibles, com el principal obstacle de l’Administració demòcrata. El 52,7% dels estatunidencs desaproven la gestió de Biden, així que només li faltava un nou obstacle com el d’Ucraïna en un any d’eleccions legislatives per posar a prova la seva popularitat. I bé, Biden ha aixecat molt la veu amenaçant Putin i segurament les sancions seran molt severes, però ha d’anar amb peus de plom perquè en totes les enquestes publicades fins ara els ciutadans dels Estats Units es manifesten majoritàriament contraris al desplegament de tropes i la intervenció militar contra els russos. I tot i que en aquesta qüestió Donald Trump no opina igual que els líders republicans continua tenint molta prèdica i l’expresident no perd ocasió de socavar la imatge del seu successor a base de denigrar-lo i ridiculitzar-lo com un perdedor sense remei.

Pel que fa a Europa, no cal dir que cap govern està disposat a enviar soldats a morir per Ucraïna, però és que els líders europeus ni tan sols estan d’acord entre ells i amb els Estats Units sobre quines sancions s’han d’aplicar a Rússia, tenint en compte la diversitat d’interessos i la dependència energètica. Putin ha envaït Ucraïna, s’han anunciat les sancions més greus mai aplicades però el gas rus continua arribant a Alemanya i a Itàlia. La desunió europea és tan evident que ni tan sols disposa d’un sol portaveu. Els principals líders s’afanyen en interlocutar amb Putin per la seva banda, relegant la figura de la presidenta de la Comissió, Ursula Von der Leyen, i no diguem el de Josep Borrell, que ocupa un càrrec amb un nom que sembla tot un sarcasme: Alt representant de la Unió Europea per a Afers exteriors i Política de Seguretat. Segurament per això es limita a fer tuits graciosos contra els russos.

La impotència coercitiva d’Europa i els Estats Units respecte a Rússia ja es va posar en evidència amb la invasió de Crimea i ara Putin reincideix a la resta d’Ucraïna. La qüestió ja no és què passarà a Ucraïna, perquè ja ha passat, sinó quin serà el pas següent de Putin, que ja es permet amenaçar Suècia i Finlandia. No s’ha de descartar que Putin hagi embogit, la qual cosa el fa més vulnerable però també més perillós. No serà el primer personatge de la història que pretén menjar-se el món i generalment el problema sempre ha estat parar els peus a temps al sàtrapa de torn. Quan a Hitler li van parar el peus, el mal ja estava fet. Cal tenir present que, a diferència de les febleses occidentals, Putin compta si no amb el suport sí amb el consentiment de la Xina que el compensarà de les sancions. De fet, dues potències amb governs autoritaris, Rússia i Xina, estan plantejant el darrer desafiament a la democràcia. A Occident l’extrema dreta ho està esperant, però no faltaran intel·lectuals que, assumint el profund pensament que expressa cada any la Miss Univers, tornin a cridar “no a la guerra” i quedar-se tan amples.