Hong Kong era un bon exemple de com combatre la propagació del coronavirus perquè té tants habitants com Catalunya, 7,5 milions, i, malgrat que està situat només a mil kilòmetres del primer brot de Wuhan, les mesures dràstiques i immediates de confinament van permetre reduir el nombre d’infectats a 100, dels quals només 2 van morir. La dada és del 2 de març. Va ser quan el govern de Hong Kong va cantar victòria i va relaxar les mesures de confinament. Els funcionaris i els treballadors del sector privat van tornar a la feina i el metro tornava a registrar les aglomeracions habituals. Les xifres es van mantenir baixes amb la represa de l’activitat, però de sobte aquesta darrera setmana els infectats s’han duplicat. El govern que presideix Carrie Lam ha tornat a restringir la circulació de persones i fins i tot ha ordenat expulsar del país tots els no residents. A Hong Kong, els morts a causa de la pandèmia són ara mateix 4.  Aquesta xifra a Catalunya està a punt de multiplicar-se per 100. La referència de Hong Kong demostra que la batalla contra la pandèmia a Occident serà molt més llarga del que ara ens podem imaginar. Potser es pugui doblegar la corba de la propagació del virus d’aquí a un mes, però les mesures de confinament no es podran aixecar durant molt de temps...

Finalment, aquesta germandat d’avariciosos plutòcrates que integren el Comitè Olímpic Internacional no ha tingut més remei que rendir-se a l’evidència i deixar els Jocs de Tòquio per a no se sap quan. Sap greu pels japonesos. Imaginem el mal que ens hauria fet que aquella il·lusió olímpica de Barcelona s’hagués frustrat per una epidèmia. Doncs no hi haurà Jocs Olímpics, que estaven previstos... per a finals de juliol. Tampoc hi haurà Roland Garros, ni Tour de França, ni Wimbledon malgrat les dèries de Boris Johnson. I tot això era per a l’estiu. Així que caldria començar a fer plans com a mínim de cara a la tardor.

Els mateixos profetes de l’austeritat comencen a admetre que els estats s’hauran d’endeutar i que fins i tot caldrà repartir diners entre la gent. La renda mínima de ciutadania la proposen ara no pas els anticapitalistes sinó els poderosos

Per descomptat, tampoc no hi haurà Champions League ni es reprendrà la Lliga espanyola de futbol, però l’agenda esportiva, sent com és molt il·lustrativa, òbviament no és el més important. Potser sí que a la tardor es podrà començar a recuperar el que anomenem “la vida normal”, però ja serà un altre tipus de vida perquè el planeta haurà canviat. Les fàbriques que, com la Seat o la Nissan aquí o la General Motors i la Chrysler als Estats Units, han aturat la producció la reprendran, però no al mateix ritme, tenint en compte que no tots els proveïdors —milers per a cada vehicle— hauran resistit, i sobretot perquè el mercat caurà en picat. Difícilment la demanda pujarà quan alguns informes financers que circulen preveuen, per exemple a Espanya, una escalada de l’atur fins al 24%.

Sense dubte, el sistema saltarà pels aires. Fins ara l’ortodòxia econòmica que imposaven els països dominants obligava a restringir la despesa i ara els mateixos profetes de l’austeritat comencen a admetre que els estats s’hauran d’endeutar i que fins i tot caldrà repartir diners entre la gent. Conceptes com la renda mínima garantida o la renda de ciutadania és ara sobre la taula no pas perquè els col·lectius anticapitalistes hagin conquerit el poder, sinó perquè els poderosos no veuen un altre remei per mantenir-se. Milton Friedmann, líder intel·lectual dels ultraliberals Chicago Boys, és a dir, la dreta més pura i sobretot més dura, va popularitzar la teoria del helicopter money. En el sentit que en una determinada situació de manca de liquiditat, per evitar la deflació els bancs centrals hauran de repartir diners no només entre les empreses, també entre la gent empobrida perquè pugui gastar. El nom del concepte ve a suggerir un helicòpter llançant bitllets a la gent. Efectivament, el món serà un altre. I m’agradaria viure per veure-ho.