No sé fins quan - així que afanyeu-vos- La Perla 29 presenta al teatre de la Biblioteca de Catalunya La guerra no té rostre de dona, un muntatge de l’Oriol Broggi a partir de textos de l’escriptora i periodista bielorussa Svetlana Aleksiévitx, que interpreten magistralment Clara Segura i Guillem Balart. És òbviament una reflexió antibel·licista, però en un moment donat es planteja subtilment el dilema entre un no a la guerra racional, de denúncia de la mort, de la por, del dolor i de la crueltat humana que s’exerceix en nom d’uns suposats ideals, de vegades sincers, de vegades hipòcrites, i un no a la guerra que rebutja els ideals de bell antuvi perquè solen provocar el conflicte.

A la Garriga, el Memorial Democràtic organitza visites comentades al refugi antiaeri que hi ha al costat de l’estació. Es va construir en plena guerra civil quan l’aviació de Mussolini bombardejava la comarca del Vallès, també en dies de mercat i amb la mateixa crueltat que la Legió Condor va atacar Gernika, però sense quadre de Picasso. Durant la visita passen el vídeo amb una teatralització de com es va viure aquella tragèdia. Unes dones s’exclamen espantades en sentir el so dels avions i les explosions de les bombes. “Que passi el que hagi de passar però que s’acabi aquesta guerra d’una vegada”, diu una de les dones. És una frase que em resulta familiar. Les àvies, amb els marits a la presó o a l’exili reconeixien que van rebre l’entrada dels nacionals no pas amb alegria, però sí amb alleujament. Amb una certa lògica, els derrotats acaben rebutjant el conflicte.

Les àvies, amb els marits a la pressó o a l’exili reconeixien que van rebre l’entrada dels nacionals no pas amb alegria, però sí amb alleujament. Amb una certa lògica, els derrotats acaben rebutjant el conflicte

“La forma més habitual d’entendrir els cors d’aquells a qui hem ofès, quan tenen la venjança a la mà i estem a la seua mercè, és empènyer-los gràcies a la nostra submissió, a la commiseració i a la pietat. Tanmateix, la valentia i la constància, mitjans completament contraris, han servit de vegades per al mateix efecte”. Aquest text pertany al llibre primer del Assaigs  de Michel de Montaigne, en traducció al valencià de Vicent Alonso. He ensopegat amb el llibre buscant un altre cosa i la reflexió m’ha fet sospitar si no estava imaginant fantasmes inexistents.

I per acabar-ho d’adobar he rebut un correu d’un amic amb un document adjunt titulat Preparem-nos i subtitulat Recuperem la iniciativa!, que planteja “una estratègia per disputar el poder de l'estat espanyol a Catalunya i implantar així la República independent”. El meu amic és dels de la ceba, però també gran polemista i prou irònic com per acompanyar el text amb la reflexió de Hamlet.

“Ser o no ser, aquest és el dilema:
¿És més noble sofrir calladament
les fletxes i els embats d’una Fortuna indigna,
o alçar-se en armes contra un mar d’adversitats
i eliminar-les combatent? Morir, dormir: res més...
I si dormint s’esborren tots els mals del cor
i els mil estigmes naturals heretats per la carn,
¿quin desenllaç pot ser més desitjat?
Morir, dormir... dormir... i potser somiar...”

I llavors li truco i li pregunto. El conflicte és vida? I mentre s'ho pensa jo mateix li responc: la vida és conflicte!

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat