Quan l’altre dia al Congrés dels Diputats, no recordo amb quin pretext, els representants de Vox, Ciutadans i PP van començar a proferir crits de “¡Libertad, libertad, libertad!”, a banda d’indignar-me per la sobredosi de cinisme, em van venir al cap les consignes del Partit Socing a la societat orwelliana de la novel·la 1984. “La guerra és la pau, la llibertat és la esclavitud i la ignorància és la força”. Ens trobem davant d’una situació en la qual la tergiversació perversa del llenguatge és el fonament bàsic d’una societat dirigida a base de repressió i manipulació. Ara resulta que els feixistes de Vox que reivindiquen orgullosos la memòria del dictador Franco són els més aferrissats defensors de la Constitució del 78, juntament amb el Partit Popular, organització fundada per exministres de Franco, la meitat dels quals van votar en contra de la Constitució, de les llibertats polítiques i fins i tot van considerar que la legalització de partits polítics era un cop d’estat. Criden “¡Libertad!” perquè tothom entengui l’ancestral “¡Vivan las caenas!” o el no tan llunyà “¡Viva la muerte!”

Els tribunals espanyols han intentat donar base jurídica a la regressió antidemocràtica, però els abusos i les arbitrarietats han acabat emergent. S’ha justificat la repressió i la persecució del moviment independentista català amb l’argument que eren polítics que havien vulnerat la llei. Tanmateix, quan els tribunals europeus dicten sentència atenent els drets adquirits dels ciutadans perjudicats, els tribunals i òrgans administratius espanyols ja no es mostren tan legalistes i reaccionen amb desdeny i s’inventen viaranys d’enginyeria jurídica, mentre la caverna política crida allo de “Puta Europa”, en paraules del publicista conservador Alfonso Ussía.

El conflicte català és més europeu que mai, qui defensa la primacia de la justícia europea són els catalans, qui pretén silenciar dos milions de ciutadans europeus són els tribunals espanyols i qui amenaça amb desestabilitzar la Unió ara és l’estat espanyol

Això ha produït un canvi de paradigma no poc important en la percepció exterior del conflicte català. Fins ara, les imatges de la repressió policial de l’1 d’octubre contra la gent que volia votar, el fracàs de la persecució judicial de Carles Puigdemont i l’aposta catalana pel diàleg han contribuït al fet que, si més no, els mitjans internacionals i alguns grups polítics observin amb una certa simpatia la reivindicació dels catalans. Tanmateix, els governs estatals i les institucions han adoptat una actitud més de rebuig degut en part a les campanyes dels ministres espanyols García-Margallo, Dastis i Borrell, que van combatre la popularitat de la causa catalana amb tres arguments fonamentals: el conflicte és un afer intern espanyol, els independentistes van vulnerar la llei i suposaven una amenaça desestabilitzadora per la Unió Europea.

Els esdeveniments dels darrers dies han capgirat la situació, com ha constatat el mateix conseller d’Acció Exterior, Alfred Bosch. El conflicte català és més europeu que mai, qui defensa la primacia de la justícia europea són els catalans i qui amenaça amb desestabilitzar la Unió ara és l’estat espanyol.

Malgrat tots els esforços, les pressions i les trampes, dilluns tindrem Carles Puigdemont i Antoni Comín assumint la condició de diputats europeus. No cal menystenir aquesta victòria. El president de la cambra, David Sassoli, haurà d’informar de l’elecció dels tres eurodiputats catalans i la posterior expulsió d’Oriol Junqueras instada pel Tribunal Suprem espanyol. No cal dir que hi haurà protestes i es suscitarà debat. La decisió de divendres només ha estat un tràmit. Fins ara Sassoli no ha fet més que acatar els tribunals, primer el de Luxemburg i després el Suprem espanyol, sense pronunciar-se. El plet continua i acabarà tornant a Luxemburg o a Estrasburg i la veritat ens farà lliures.

Certament, la Unió Europea és una associació d’estats que s’ajuden mútuament fins a extrems inconfessables, però tot té un límit i el límit són els valors fonamentals que en justifiquen l'existència: el respecte a la dignitat humana, la llibertat, la democràcia, la igualtat i els drets humans. A Puigdemont, Junqueras i Comín els van votar dos milions d’europeus. El TJUE afirma que són els vots i no els tràmits burocràtics els que atorguen la representativitat. És el Suprem espanyol qui pretén silenciar els diputats electes i la voluntat democràticament expressada de dos milions de ciutadans. Ara no hi ha cap dubte. El conflicte és entre Europa i Espanya. Si Europa guanya, Espanya perd. I al revés. Si Espanya guanya, Europa cau.