Que a hores d'ara Esquerra Republicana i Junts per Catalunya continuïn confiant en la CUP com a integrant d'una presumpta majoria independentista només s'explica per la mesquinesa i la mediocritat que domina l’escenari polític amb tàctiques de vol gallinaci allunyades de l’interès general. Només hi havia motius perquè ERC i Junts no confiessin mai més en la CUP, atès el risc de tornar a fer el ridícul. Aquest ha estat el poder dels anomenats anticapitalistes. Sempre han fet la vida impossible als governs independentistes, han gaudit humiliant els partits majoritaris i han arrossegat el moviment sobiranista al desastre, sense que cap dels seus membres hagi pres mal com els altres. Ni una rascada s’han fet. I això no és una crítica, sinó un reconeixement a la CUP, sobretot a la seva maquiavèl·lica cúpula directiva. La CUP, més aviat diria, el directori de la CUP, fa, com tothom, el que creu que li convé, i si els altres es deixen enredar, pagaran com han pagat les conseqüències els tres darrers presidents de la Generalitat, Artur Mas, Carles Puigdemont i Quim Torra i també en Jordi Turull.

Aviam, Esquerra Republicana necessita que la CUP faciliti l’aprovació dels pressupostos, perquè, si no, perdrà tota possibilitat d’obtenir res a canvi del seu suport al govern de Pedro Sánchez. Sense el vistiplau dels anticapitalistes, el Govern haurà de buscar l’abstenció dels comuns i/o del PSC. Amb la qual cosa, els partits que formen el govern més progressista de la història ja li hauran tornat als republicans el favor que els ha fet al Congrés. Si les coses acaben anant així, se’n va en orris l’estratègia d’ERC de la negociació amb el PSOE que tan poc entusiasme genera en les seves bases, perquè només es justificava en capitalitzar políticament tot el que es pogués arrancar. És el que té la tàctica del peix al cove, que el seu èxit es mesura en quantitat o el pes dels peixos aconseguits.

En el cim de la politiqueria, resulta que és més important amb qui es fa la feina, més que no pas quina feina s’ha de fer. A Esquerra i a Junts els van votar els ciutadans d’acord amb uns programes i uns valors. Si per la dèria d’uns centenars de cupaires es canvia de programa i, sobretot, de valors, qui ha perdut és la voluntat democràticament expressada

La relació de Junts per Catalunya amb la CUP no hauria de ser gaire millor, tenint en compte l’animadversió que han expressat sempre els cupaires respecte als considerats postconvergents. A més a més, tot el que proposa la CUP va en contra de tot el que ha defensat Junts al Parlament, siguin Jocs Olímpics, Hard Rock, pressió fiscal i qualsevol cosa que pugui generar negoci o creixement econòmic. Des d’aquest punt de vista a Junts tampoc li resol res pactar amb els comuns i s’entendria millor amb els socialistes, que tenen menys manies respecte dels inversors estrangers i del creixement econòmic, però com que pactar amb el PSC sembla pecat de lesa pàtria, el que pretén Junts és que sigui Aragonès que s’empassi el gripau, per així poder retreure un cop més als republicans la seva submissió al PSOE.

I, és clar, Salvador Illa s’ofereix a ERC per fer-li l’abraçada de l’os, i tenir-los neutralitzats des del punt de vista sobiranista, tant a Madrid com a Catalunya. El líder del PSC no perd ocasió de promocionar-se políticament adoptant un posat de polític dialogant i sensat a la vegada, pensant segurament que tot això el beneficiarà molt si, com es va dient, el seu nou objectiu polític és l’alcaldia de Barcelona.

Una cosa és buscar acords amb altres forces polítiques i una altra desvirtuar el propi projecte. Els vaixells que perden el rumb van a la deriva. I aquesta deriva deixa el país sense referències, orfe de projectes de futur clarament definits que incentivin la ciutadania a implicar-se i participar. I la política esdevé un assumpte privat de gent estranya allunyada de l’interès general

Arribats a aquest punt, en el cim de la politiqueria, resulta que és més important amb qui es fa la feina, més que no pas quina feina s’ha de fer. I això planteja una disfunció democràtica greu. A Esquerra i a Junts els van votar els ciutadans d’acord amb uns programes i uns valors amb els quals estan compromesos. Si per la dèria d’uns centenars de cupaires es canvia de programa i, sobretot, de valors, qui ha perdut és la voluntat democràticament expressada. Una cosa és buscar acords amb altres forces polítiques i una altra de molt diferent desvirtuar el propi projecte. Els vaixells que perden el rumb van a la deriva. I aquesta deriva deixa el país sense referències, orfe de projectes de futur clarament definits que incentivin la ciutadania a implicar-se i participar. I la política esdevé un assumpte privat de gent estranya allunyat de l’interès general.