Vaig anar dissabte a la manifestació de Som Escola i em va impressionar, després de tot el que ha passat i amb l’amenaça de l’òmicron, la quantitat de gent mobilitzada en defensa de quelcom tan obvi com que a les escoles s’ensenyi en la llengua pròpia del país. Em va impressionar i em va sorprendre que al mateix temps bona part dels manifestants demanaven la dimissió del Govern de la Generalitat per no haver estat capaç de complir la seva missió. N’estic segur que volia fer-ho, però ha quedat prou palès que no en saben prou. Aquest és un greu problema, el de no tenir interlocutors prou preparats que a més presumeixen a Madrid del seu coratge i del seu castellà.

A la mani hi havia cartells que repetien el mateix eslògan, “la solució és la independència”, però vaig comprovar que els mateixos que sostenien la pancarta eren conscients que la llengua està tan amenaçada que no pot esperar tant. Si hem d’esperar a la independència, potser quan arribi ja no hi haurà llengua. Els hi va passar als irlandesos i els andorrans van per un camí semblant.

Tot plegat fa recordar aquell eslògan del segle passat, “el català és cosa de tots”, i és clar que quan parlem de tots parlem de gent molt diversa. N’hi haurà que són de dretes, uns altres d’esquerres, uns que volen la independència i d’altres que s’estimen la llengua però volen continuar sent espanyols. Hi ha gent molt rara, però el català segueix sent “cosa de tots”. El problema és quan una part dels tots canvien d’estratègia pensant que això els portarà a la glòria.

És el cas dels socialistes. També aquest cap de setmana el PSC fa una mena de congrés extraordinari en el qual s’ha evitat el debat de les idees, considerant probablement que prendre posicions fa perdre vots. L’únic que els interessava era proclamar Salvador Illa com a nou primer secretari i admetre que només els mou l’ànsia de poder. L’eslògan “Governar Catalunya. Som-hi” es pot interpretar com que estan disposats a fer el que sigui per poder governar. Tanmateix, al pas que van, mai no governaran Catalunya o ho hauran de fer a un preu que a continuació deixaran d’existir.

Competint en espanyolisme, el PSC ha perdut aquella centralitat que li assegurava victòries suficients per articular majories de govern. Amb la nova estratègia, la única possibilitat de governar el PSC a Catalunya és, en cas que l’independentisme perdi la majoria, un govern amb PP i Vox i com va passar a França i a Grècia, el PSC entraria en fase de desarticulació

Miquel Iceta és un dels polítics catalans més murris i ha sabut gestionar les ambigüitats quan li ha convingut, però dissabte va dir que el PSC ha de ser “fidel a la seva història”, quan les infidelitats han estat la constant del seu partit i puc dir-ho perquè ho he viscut en primera persona. D’entrada, eren partidaris de l’autodeterminació dels pobles i des de llavors han rebaixat plantejaments progressivament. Van perdre el grup parlamentari propi i ara ja no és que no el reivindiquin, és que no el volen. Van reivindicar el “dret a decidir” i ara Iceta diu que allò era un “enlluernament”. I després es van veure obligats a donar suport a la supressió de l’autogovern amb l’aplicació maldestre de l’article 155 de la Constitució. I aquesta setmana hem vist que quan es debat sobre la llengua, el PSC fa costat a PP i Vox, no fos cas que els vots tornin a marxar a Ciutadans. Si Marta Mata aixequés el cap!

Està clar que el PSC va patir molt quan Ciutadans li va prendre els vots i els diputats i es va erigir en primer força política, però la Inés Arrimadas tampoc va tenir cap possibilitat d’accedir al Govern davant la majoria independentista. Després, Ciutadans, en no voler donar suport al PSOE, es va fer l’harakiri i el PSC, per influència de la política espanyola va recuperar vots perduts, fins a aconseguir, gràcies a la divisió endèmica dels sobiranistes, guanyar justet les eleccions al Parlament en nombre de vots. Una victòria pírrica perquè tampoc serveix per governar. Competint en espanyolisme, el PSC ha perdut aquella centralitat que li assegurava victòries suficients per articular majories de govern. Tanmateix, amb la nova estratègia, potser el PSOE viu més tranquil a Madrid, però ara l'única possibilitat de governar el PSC a Catalunya és, en cas que l’independentisme perdi la majoria, un govern amb PP i Vox. A diferència dels independentistes, els unionistes sí que tenen clar que amb les coses importants no s’hi juga, així que els franquistes no tindrien inconvenient en donar suport al candidat del PSC per arrabassar el poder autonòmic als indepes. Ara bé. Els que viuen de la política són una cosa, però els votants són una altra de molt diferent i estic convençut que als votants socialistes els cauria la cara de vergonya i com va passar a França i a Grècia, el PSC entraria en fase de desarticulació. I com això es veu venir, tant Miquel Iceta com Salvador Illa es postulen per l’alcaldia de Barcelona, on tenen més possibilitats que no pas a la Generalitat de gestionar pressupost.